L’escriptor i articulista de l’ARA Sebastià Alzamora fa pública en aquestes pàgines la seva difícil relació amb l’alcohol, com va caure molt avall i com se n’ha sortit. És un testimoni colpidor, "un gest d’amor i gratitud a les persones que m’han rescatat". I un crit d'alerta sobre un gravíssim problema social massa sovint ignorat, fins i tot tolerat i frivolitzat.
Per a Maria Martín Trias i Sebastià Alzamora Pol, els meus pares
He triat aquestes paraules com a títol perquè són les més difícils que he dit en la meva vida. Les més difícils en la meva, en moltes vides. Hi ha un sentiment de fracàs humà total en el fet d’admetre que un és alcohòlic. Un sentiment fet de vergonya, de culpa, de ràbia contra un mateix i, tal vegada sobretot, de consternació i de por. Què serà de mi d’ara endavant? Què he fet, com m’ha pogut succeir? Hi ha aquell poema de Jaime Gil de Biedma, precisament titulat Contra Jaime Gil de Biedma: “[...] cuando llegas, borracho, / y te paras a verte en el espejo / la cara destruida, / con ojos todavía violentos / que no quieres cerrar. [...] Podría recordarte que ya no tienes gracia. / Que tu estilo casual y que tu desenfado / resultan truculentos / cuando se tienen más de treinta años, / y que tu encantadora / sonrisa de muchacho soñoliento / - seguro de gustar - es un resto penoso, un intento patético". Penós, patètic. La mena d’adjectius que entre tots hem buidat de contingut a força d’abusar-ne, però que de sobte recuperen tot el seu sentit i la seva amargor, i els recuperen damunt teu. Perquè sí, ho has d’admetre, ho acabes d’admetre per fi: ets alcohòlic. Hi ha també la darrera cançó que va gravar Johnny Cash, estremidora, que parla de l’heroïna però que per al cas és el mateix. Es titula Hurt : "What have I become, my sweetest friend? / Everyone I know goes away in the end. / And you could have it all, my empire of dirt. / I will let you down, I will make you hurt". Et decebré, et faré mal. Tot el dolor, la brutícia que has abocat damunt tu mateix i, cosa que es pitjor, damunt els que t’estimen. O t’estimaven, no ho saps. La pregunta, tan certa i que fa tanta por, i ràbia, i vergonya: en què m’he convertit? Són belles maneres que tenen de dir-ho els poetes, però no deixa de ser també l’autocompassió, una emoció típica de l’alcohòlic, i, per tant, enganyosa i fútil. Fora, doncs. La immensa majoria d’alcohòlics no arriben a reconèixer mai que ho són, i el fet que un ho reconegui no el fa millor ni pitjor que la resta. Que molts no vulguin o no puguin fer-ho és perfectament comprensible. Parlar sobre el meu cas concret no té cap mena de rellevància, i si ho faig aquí, és només en la mesura que espero que això pugui ser mínimament útil per a alguna altra persona.
L’alcoholisme és una malaltia crònica irreversible, d’una gravetat extrema. Tot i així, és possible sortir-se’n. Però perquè això sigui possible, és indispensable una primera passa: que l’alcohòlic assumeixi la seva condició i que prengui la decisió voluntària de rehabilitar-se. Dit així pot semblar senzill, però és extremadament difícil que aquesta primera passa es faci. A mi em va costar més de dos anys i mig fer-la, gairebé tres. Gairebé tres anys d’enganys i autoenganys, de subterfugis, excuses i mentides, en contra de totes les evidències i de tots els bons consells, les converses, les reprimendes i fins i tot les súpliques de les persones al meu voltant. L’alcoholisme és una malaltia física i psicològica, però també és una malaltia moral i emocional, una malaltia de l’ànima. Gairebé tres anys inventant pretextos i maneres de sortir a beure d’amagat (o això em pensava), emmagatzemant botelles als racons més insospitats de casa, cercant maneres de dissimular, sense aconseguir-ho, el mal alè i els símptomes visibles de l’embriaguesa. L’efecte de l’alcoholisme consisteix en un deteriorament gradual, però a cada moment més accelerat i notori, de l’individu, fins a arribar a la seva destrucció completa. Això fa que tard o d’hora tothom s’adoni del que està succeint, excepte el mateix interessat. L’alcohòlic és una persona dominada per una substància que anul·la la seva voluntat i, per tant, la seva capacitat de discerniment i de percepció. Tothom veia la meva cara inflada, els meus ulls mig clucs, la meva pell macilenta, la tremolor de les mans; tothom s’adonava de la lentitud, els titubejos i les incoherències en la meva parla, de les meves aparatoses dificultats per mantenir l’equilibri. Fins i tot en Mitchum i en Cooper, el moix i el ca que viuen a casa meva, s’adonaven a la seva manera que alguna cosa en mi anava molt malament. Ho veia tothom, ja dic, tret de mi mateix. Jo em veia reflectit al mirall, quan amb un gran esforç em decidia a rentar-me i afaitar-me, i em trobava com sempre. No era conscient dels meus canvis d’humor sobtats i inexplicables, de les meves bromes desagradables, de com aixecava la veu només per proferir qualsevol bajanada. No era ni tan sols conscient de les mentides que explicava als altres, perquè tampoc recordava les que m’explicava a mi mateix. Eren tantes, i sovint tan absurdes i fins i tot contradictòries entre elles, que se’m feia impossible lligar-les amb un mínim de coherència. La mentida, l’excusa de pèssim pagador, la desvergonyida falta de respecte, la trampa estúpidament calculada, el ploricó bavós, l’enrabiada infantil i el xantatge emocional són les eines predilectes de l’alcohòlic, i les utilitza de forma tan abusiva que es converteixen en la seva forma de vida. L’alcoholisme no tan sols transmuta l’aparença física de l’individu, sinó que també perverteix la seva conducta i en fa emergir no ja el pitjor, sinó allò que ningú, començant per ell mateix, podia imaginar que dugués a dins. Jo no vaig ser cap excepció a aquesta pauta, i és per això que dono fe que no és cap exageració qualificar d’infern la vida d’un alcohòlic i la d’aquells que l’envolten, molt en particular la d’aquells que malauradament -així se senten, i és ben lògic- l’estimen.
El motiu que explica tanta mentida és la por. Com que la seva voluntat ha estat abolida, l’alcohòlic és una persona essencialment acovardida i poruga, i la primera de les seves pors no és altra que la de ser assenyalat, i de reconèixer-se, com un alcohòlic. En això hi té a veure, òbviament, el fet que l’alcoholisme és, també, una malaltia estigmatitzada. L’alcohol és socialment present gairebé a tot arreu, i en aparença qui més qui menys tothom sap tractar-hi sense perdre el control. La imatge d’un alcohòlic dins l’imaginari col·lectiu és la d’un marginat, ajagut damunt un banc o dins un caixer automàtic, aferrat a un cartró de vi dolent. No tenim en compte que aquella persona no hi va néixer, ni damunt el banc ni dins el caixer, ni per descomptat abraçada al cartró de vinot, i que allò que ens en separa és molt més fràgil i incert del que ens pensem.
A banda de ser una malaltia per se, l’alcoholisme és causa directa de moltes altres malalties, tant físiques com mentals, totes freqüents i terribles. La més coneguda i associada al consum desordenat d’alcohol és la cirrosi, però la llista inclou ictus, infarts i patologies cardiovasculars i gastrointestinals severes, càncer, diabetis, distròfies, gangrena (amb les consegüents amputacions) o demència. L’alcohol va al sistema nerviós central, i des d’allà ataca qualsevol punt del cos, sobretot el que per qualsevol motiu és més dèbil. En el meu cas, sempre he tingut els ulls especialment sensibles.
Els ulls. Vaig desenvolupar una neuritis òptica, i això vol dir un assecament progressiu (però molt ràpid) del nervi òptic: una pèrdua creixent de visió que en la seva darrera fase desemboca en una ceguesa irreversible. Vaig arribar a comptar només amb el trenta per cent de visió, i, en les nits de turment que això em produïa, em confessava a mi mateix que l’alcohol era el causant d’aquell desastre, però ni tan sols així em vaig aturar de beure. Al contrari, bevia cada vegada més, sense fer cas de les cames tumefactes o tremoloses, segons com m’aixequés, de la permanent nebulosa del cervell, de les mans incontrolades fins que no prenia la primera copa del dia. No podia llegir diaris ni llibres perquè no en distingia les lletres, ni conduir, ni reconèixer la fesomia de les persones més que a distàncies curtes. Escrivia amb grans penes i treballs amb el nas enganxat a la pantalla de l’ordinador i amb un cos de lletra exageradament gran, i els colors es desdibuixaven i es confonien. El món, la realitat, eren cada dia, en cada instant, més lluny de mi. Més ben dit, era jo qui me n’allunyava, perquè m’apagava. No crec que em faltés gaire per morir, o per sumir-me en una existència invàlida que, al meu parer, hauria estat encara pitjor que la mort pròpiament dita.
Molts alcohòlics rehabilitats o en rehabilitació en diuen el clic. És aquell instant de lucidesa, d’estranya, desesperada i beneïda lucidesa, en què per fi ho dius. T’ho dius a tu mateix: sí, sóc alcohòlic. Sóc alcohòlic i necessito ajuda. A mi el clic em va sorprendre una nit de primavera dins la cuina de casa, on solia refugiar-me, com un escarabat de mida humana, a beure. Em vaig acabar la copa i me’n vaig anar al llit, dubtant si l’endemà el clic encara persistiria.
Després del clic
Vaig ingressar al centre de desintoxicació de la Unitat per a Persones amb Problemes Relacionats amb l’Alcohol (UPRA) el passat 22 de juny, vigília de Sant Joan. La UPRA de Balears, com, pel que em consta, els centres de la Xarxa d’Atenció a les Drogodependències (XAD) de Catalunya, són excel·lents i formen part del sistema de sanitat pública. Ho vull subratllar contra la idea, molt estesa, que l’alcoholisme només es tracta en clíniques privades de preus prohibitius, i vull aprofitar l’avinentesa per expressar el meu agraïment al doctor Rafael Blanes, la psicòloga Isabel Forteza i el petit però magnífic grup de professionals sanitaris que varen ser responsables de la meva desintoxicació.
Els primers dies la reacció del meu cos al còctel de fàrmacs que havia de prendre per suportar la síndrome d’abstinència es va concentrar en les cames, que no m’aguantaven, fins al punt que m’havia de desplaçar amb l’ajut d’uns caminadors. L’impacte de veure’m dins un centre per a alcohòlics, en pijama, arrossegant els peus sostingut per uns caminadors, no se m’esborrarà per anys que visqui, i recordo que contrastava fortament amb la llunyana alegria dels coets i els petards que ressonaven dins el cel de la revetlla de Sant Joan, la primera nit del meu ingrés.
Si no vaig errat, la durada d’un ingrés per desintoxicació alcohòlica no excedeix un mes. El meu va durar quinze dies exactes, de manera que el 6 de juliol vaig sortir de les instal·lacions de l’UPRA, sota el que se’n sol dir un dia d’estiu radiant. Em sentia, i m’hi sento encara avui, net, fort i lliure, per primera vegada en molt de temps. Una altra vegada unes paraules desgastades pel tòpic recobraven sentit damunt meu, però en aquesta ocasió les paraules eren tornar a néixer.
Tanmateix, la desintoxicació no deixa de ser tan sols una altra primera passa. A continuació comença el treball de debò, que no tan sols consisteix a viure sense beure alcohol, sinó també, i sobretot, en un esforç humil, però sostingut i irrenunciable, d’aprenentatge vital, l’abast i la profunditat del qual començo ara com ara únicament a entreveure. Superada la síndrome d’abstinència, s’obre la fase de la deshabituació o rehabilitació, que vaig començar al cap de pocs dies, inscrivint-me a l’associació Las Ovejas de Mica, de Palma, una organització sense ànim de lucre per al tractament de l’alcoholisme. Un altre cop vull donar les gràcies, en aquest cas a Mica Cañellas, el meu terapeuta, i a les companyes i companys de l’associació, amb qui compartesc el dia a dia del meu programa de rehabilitació.
Un programa de rehabilitació complet requereix un període de dos anys, tot i que de bell nou, transcorreguts aquests dos anys, no som més que al començament del camí: el compromís adquirit és de per vida, i, per bé que un es trobi, cal absolutament no abaixar la guàrdia ni un instant. L’alcohòlic ha de ser plenament conscient que conviu amb un monstre adormit, i que el monstre es tornarà a despertar tan sols amb una copa. I que si el desperta, el monstre el devorarà: s’engolirà el que és, el que ha estat i el que pugui arribar a ser. Per això la condició d’alcohòlic s’ha de conjugar en present d’indicatiu: no existeix l’exalcohòlic, perquè l’alcohòlic, ara com ara, no es cura. Es rehabilita, i ja és molt.
Una altra vida
Aquestes són les regles bàsiques del joc, i el joc està ple de trampes que cal preveure i vigilar constantment. És necessari no deixar-se dur per l’eufòria de la recuperació, tant com no caure abatut per les glopades de remordiment, culpabilitat i vergonya que l’alcohòlic s’ha d’empassar cada vegada que una llacuna s’esbandeix de la memòria i el planta davant d’algun record penós, que l’obliga a tornar-se a veure com l’individu indecent i devastat que va arribar a ser. A canvi, l’alcoholisme ofereix una recuperació veloç i certament agraïda. Al cap de pocs dies de rebre l’alta de la desintoxicació, vaig comprovar que havia passat del trenta al vuitanta per cent de visió, i ara ja torno a disposar del cent per cent: en casos així, és inevitable que la paraula miracle et vingui al cap. A més, el meu aspecte físic havia millorat visiblement, com el meu humor, la capacitat d’expressar-me, la mirada, el llenguatge corporal. Havia recuperat també la claredat i l’agilitat mental, així com la gana i el gust dels aliments, i al cap de pocs mesos els meus òrgans vitals (el fetge inflamat, les transaminases i els triglicèrids disparats, la tensió alta) s’havien normalitzat. Però insistesc que només em trobo al començament del camí.
Quan llegiu aquestes línies farà gairebé sis mesos que no prenc alcohol. Mig any pot semblar poc temps, i ho és, però també és cert que si un alcohòlic ha pogut estar mig any sense beure, també pot estar-hi la resta dels seus dies. Com també pot recaure, és clar. La Recaiguda, en majúscula, és l’espasa de Dàmocles que penja damunt el cap de l’alcohòlic, i en aquest punt tot depèn d’un mateix, de la pròpia determinació, voluntat i fermesa. Si em pregunteu com estic, us diré que il·lusionat, amb la guàrdia alta i confús encara per una experiència tan extrema que ha transformat la meva vida, ignoro encara fins a quin punt.
Tinc molt poques certeses. Sé que, com el poeta, vaig passar una temporada a l’infern, una llarga temporada al meu infern personal, i que (i això és el pitjor) hi vaig arrossegar les persones que estimo. Sé del cert que no hi vull tornar mai més. Sé que el dolor que m’he infligit a mi mateix i als altres només es pot vèncer amb amor, la mateixa mena d’amor que se’m va donar i que em va salvar del meu enfonsament. Sé que demà començarà un altre dia, i que des del fons del meu cor dono una vegada més les gràcies per sentir la necessitat i el goig de voler-lo viure.