No és un bavós, és un assetjador
“Accepto tota la responsabilitat de les meves accions. He crescut amb aquesta experiència”. Aquesta era una part de l'estranya confessió de Plácido Domingo davant l’allau de denúncies que s’havien anat succeint i que en un primer moment ell mateix negava, aferrant-se al clàssic mite de les denúncies falses (que en en el cas de les violències contra les dones sempre és un hit i genera una gran allau de complicitats). Perquè, tal com promulguen els postulats que conformen l'“inconscient col·lectiu” que ha forjat el patriarcat, les dones menteixen en les seves declaracions per aconseguir algun benefici.
La suposada confessió del tenor va desencadenar una sèrie de cancel·lacions de concerts en diferents països, però sobretot als EUA i a l’estat espanyol, on fins al moment havia rebut un clar suport de determinats sectors vinculats al poder, que el definien com a gran patriota perquè havia fet molt per Espanya, com si això fos un factor eximent.
És molt curiós com salta a la llum la seva pseudoconfessió, coincidint en el temps amb els resultats de la investigació que el Sindicat de Treballadors de l'Òpera dels Estats Units havia encarregat a un bufet d’advocats, i que confirmava més de 20 casos d’assetjament sexual.
Perquè l’assetjament sexual és una forma de violència sexual que va des dels comentaris, les insinuacions, els tocaments... fins a les violacions. Aquí no cal utilitzar la força física si és té la força del poder. I en la nostra societat ser home ja et situa en un graó de privilegi. De fet, l’entrenament patriarcal incrusta perles com: “Insisteix i ja veuràs com al final caurà, quan les dones diuen no en el fons volen dir sí", "Convida-la a una copa més i així te la tires" o "Les dones ens provoquen”. I si a això s’hi suma la condició de ser un dels tòtems d’un sector professional amb renom mundial, aquest poder es multiplica exponencialment.
I és que l’objectiu de l’assetjament realment no és fer un clau, sinó sentir el poder de decidir quan jo vull, amb qui jo vull i on jo vull fer-lo. Gaudir d’aquest poder és el que busquen els assetjadors que, addictes a aquestes sensacions, violenten dona rere dona. I quan aconsegueixen d’una el que volen, assedegats de més poder, apunten a la següent.
Sentir això de forma reiterada, juntament amb la normalització social d’aquestes formes de violència sexual refrendades per un entorn que ho veu però no ho mira, ho sent però no escolta i hi és però no es mostra quan se’l necessita, reforça encara més aquestes conductes. Aquest vel de protecció que ofereix el context esdevé l’encobridor perfecte per a l’assetjador i llavors s’activa el meravellós agreujant contra la dona de l'“I tu què has fet?”: has estat massa simpàtica, no saps posar límits, vas vestida d’una manera que no toca... Així apareix la culpa, que els picapedrers del patriarcat esculpeixen a la nostra pell.
Moltes dones sabem del que parlem perquè hem viscut aquesta violència. De fet, les dades apunten que una de cada dues dones hem patit assetjament sexual en l’àmbit laboral (enquesta de l'Agència de Drets Fonamentals de la UE), i el més greu és que més de la meitat de les empreses no han fet res un cop han conegut es fets (dades de CCOO).
Plácido Domingo i Harvey Weinstein no són casos aïllats, sinó que són la representació extrema del poder en una societat on el capitalisme i el patriarcat han estat les brúixoles que han marcat el rumb.
Ara, però, les coses estan canviant. Així com el masclisme és transnacional, els feminismes també traspassen fronteres, i ara, alçades i plegades, estem disposades a enderrocar-lo.
Ni pesats, ni bavosos... són agressors i assetjadors i cal destapar-ho. Això tot just comença.
