Coronavirus: amenaça o oportunitat?

Fa vergonya posar un títol tan gastat a un article sobre les conseqüències econòmiques del Covid-19, però el temps apressa. Al binomi emprat en el títol li falta la meitat, "fortaleses i debilitats", amb la qual es forma la matriu de l'anàlisi SWOT (DAFO), una de les eines més elementals, i també més útils, de la disciplina del management. Aquí ens ocuparem només d'algunes amenaces, començant per les més immediates, per recordar-ne d'altres, més distants però més profundes, rere les quals pot amagar-se alguna oportunitat. Deixarem per a persones més assabentades tot el que és relatiu a l'esfera mèdica i també a les repercussions que aquesta, juntament amb l'esfera econòmica, pot tenir sobre la política: assumptes com si el desenvolupament de la pandèmia (l'anomenarem així atenent al canvi de terme que finalment ha fet l'OMS dimecres) o les seves conseqüències econòmiques poden canviar el curs dels esdeveniments en països com la Xina o l'Iran.

En el pla més immediat, els problemes creats per la pandèmia són problemes de liquiditat: cal pagar a la gent que es queda a casa, cal donar facilitats de pagament a les empreses que no han aconseguit vendre els seus productes o els seus serveis, cal subministrar liquiditat a un sistema sanitari temporalment desbordat que ha de dur a terme compres i contractacions inesperades. Això és cosa del sistema creditici, que té el suport, naturalment, sel banc central com a prestador d'última instància.

Darrere del teló financer hi trobem l'economia real. En aquest pla, patim la ruptura de cadenes senceres de producció, o per paràlisi dels nostres proveïdors o per problemes de transport, que resulta en menys producció: és el que anomenem un xoc d'oferta. Naturalment, les empreses paralitzades pel virus i les que esperen subministraments que no arriben per aquesta paràlisi experimenten una caiguda dels seus ingressos que pot obligar-les a llicenciar temporalment treballadors, congelar sous o posposar contractacions. Els treballadors, al seu torn, reduiran les seves despeses: és el que anomenem un xoc de demanda. Per separat, cada xoc suggereix un creixement inferior del PIB; tots dos junts ho fan gairebé inevitable: per aquest motiu parlem de la possibilitat d'un creixement negatiu, una recessió. El que passi amb els preus, que no importa ara, depèn del fet que un xoc sigui més o menys considerable que l'altre.

Mitjançant la política econòmica convencional, monetària i fiscal, és possible actuar sobre la demanda, per compensar en part els efectes de la pandèmia. No es pot esperar gran cosa de la política monetària, més enllà del subministrament de liquiditat a què ja hem fet al·lusió, perquè el marge de reducció dels tipus d'interès i la resposta de la inversió privada a noves baixades no sembla notable. D'altra banda, no cal gaire imaginació per elaborar grans plans d'inversió pública que de tota manera seran indispensables per mitigar els efectes de l'escalfament global, i que proporcionarien l'impuls desitjat a la demanda. Però es tracta de plans de rendibilitat discutible en el curt termini, de manera que implicaran, en un primer moment, augments significatius del deute públic. Per desgràcia, el nivell mundial del deute ja és elevat, i en alguns casos –entre els quals hi ha Espanya– la prudència aconsella no augmentar gaire l'endeutament. Pel que fa a la possibilitat que països menys endeutats n'ajudin d'altres, és una cosa que no s'ha de donar per descomptada. En resum, doncs, la política convencional es veurà molt limitada, i el creixement de l'economia pot ser molt baix durant molt de temps.

Aquest no és el marc mental en què estem acostumats a moure'ns: solem pensar en pertorbacions transitòries que ens porten a un nou equilibri. Aquesta vegada sembla que plou sobre mullat: la crisi financera del 2008 no s'ha resolt del tot, com mostra la persistència d'un elevat nivell d'endeutament; l'evidència del canvi climàtic no s'ha traduït en accions que estiguin a l'altura de la seva gravetat, de manera que la pandèmia incideix sobre un equilibri molt fràgil, i no cal descartar que el nou equilibri estigui molt allunyat de l'actual, i que el camí que ens hi porti sigui llarg i tortuós. Però cal afrontar la incertesa pensant que en el nostre model actual hi ha alguns grans problemes que sembla que ens neguem a afrontar, i que potser aquest moment ens obligarà a fer-ho: és aquí, sens dubte, la font d'oportunitats.