Amics i refugiats en dificultats
Ara que ha arribat a l’últim any del seu mandat, el president Barack Obama es preocupa pel seu llegat. Té motius per estar orgullós de moltes coses. Però si no vol que la política exterior li enterboleixi els èxits, aquest últim any haurà de redoblar els esforços per frenar la crisi dels refugiats del Pròxim Orient abans que aquest problema humanitari gegantí esdevingui un problema geoestratègic enorme i destrueixi l’aliat més important dels Estats Units: la Unió Europea.
Sí, ja ho sé, escriure “Unió Europea” a l’entradeta d’una columna publicada als Estats Units equival a posar el senyal de “Prohibit llegir”. Potser n’hauria de dir “la Unió Europea de Trump” i es faria viral. Però per als quatre gats que ho esteu llegint, aquest tema és molt important.
Les debacles de Síria, Somàlia, Eritrea, Mali, el Txad i el Iemen, així com les nostres intervencions militars a Líbia, l’Iraq i l’Afganistan -de les quals no hem fet un seguiment encertat, com tampoc l’han fet l’OTAN ni les elits locals-, han desencadenat la pitjor crisi de refugiats des de la Segona Guerra Mundial. Aquest tsunami d’immigrants i refugiats és una tragèdia humana. La seva fugida -principalment des de Síria i Líbia- està desestabilitzant totes les illes de decència que encara queden a prop: Tunísia, Jordània, el Líban, el Kurdistan i Turquia. I ara també està erosionant els fonaments de la UE.
I per què se n’haurien de preocupar els nord-americans? Perquè la UE és com els Estats Units d’Europa: l’altre gran centre mundial de la democràcia i les oportunitats econòmiques. Té limitacions militars, però la seva riquesa i els seus valors progressistes converteixen la UE en el principal soci dels Estats Units per abordar el canvi climàtic, gestionar els problemes de l’Iran i Rússia i frenar les turbulències polítiques del Pròxim Orient i l’Àfrica.
Aquesta associació reforça el poder nord-americà i, si la UE flaqueja o es fractura, els Estats Units hauran de fer moltes més coses a tot el món i amb molta menys ajuda.
En un seminari patrocinat pel Wilson Center a la ciutat suïssa de Davos, vaig entrevistar David Miliband, el president del Comitè Internacional de Rescat, que supervisa les operacions de socors en més de 30 països afectats per la guerra. Durant aquesta entrevista em va dir una sèrie de coses molt interessants.
En primer lloc, segons el que em va dir Miliband, exsecretari de Relacions Exteriors britànic, ara mateix una de cada 122 persones del planeta “fuig d’un conflicte” en un moment en què les guerres entre estats “han arribat a un mínim històric”. Per què? Perquè ara hi ha prop de 30 guerres civils en curs en uns estats tan febles que “no són capaços de satisfer les necessitats bàsiques dels ciutadans ni de contenir la guerra civil”.
En segon lloc, em va dir, l’any passat el comitè de rescat va ajudar 23 milions de refugiats i persones desplaçades. Prop del 50% dels que van a Europa vénen directament de Síria i la resta provenen sobretot de l’Iraq, l’Afganistan, Somàlia i Eritrea. El sistema internacional d’ajuda humanitària “se sent desbordat per aquestes xifres”.
L’any passat 56 milions de camions van circular d’un país a l’altre de la UE, una xifra que, en el cas de les persones, va arribar a 1,7 milions diaris. Mantenir la lliure circulació de camions, mercaderies i persones és, segons Miliband, un enorme avantatge econòmic, però no durarà si els països de la Unió Europea es veuen desbordats per uns refugiats que no poden controlar ni absorbir adequadament.
Cada vegada hi ha més països que tanquen les fronteres mentre a tot arreu proliferen els partits xenòfobs. Suècia ha imposat controls fronterers, i el partit ultranacionalista dels Demòcrates Suecs ha deixat de ser marginal per convertir-se en un dels més importants. A Alemanya, Suècia i Àustria, uns països que fins ara han acceptat la part del lleó a l’hora d’acollir refugiats, hi ha molta gent que vol fer fora Grècia de l’espai Schengen si el país hel·lè -el primer port d’entrada de molts refugiats- no pot o no vol aturar-los.
Segons The Guardian, aquests dies alguns dirigents polítics i alts funcionaris de la UE han avisat que “l’espai Schengen podria desaparèixer en qüestió de setmanes, amb el consegüent risc de dissolució de la Unió”.
La cancellera Angela Merkel tenia bones intencions quan, l’any passat, va obrir el país a més d’un milió d’immigrants àrabs, africans i afganesos. Però també va ser imprudent quan va pensar que la societat seria capaç d’absorbir aviat i en bones condicions una quantitat tan gran d’immigrants, musulmans sobretot, i això a Alemanya, un país que va invertir dues dècades i milers de milions de dòlars per absorbir els alemanys orientals. La política de portes obertes de Merkel ha atret encara més refugiats a la UE, i ara que els alemanys volen aturar aquest flux, els seus veïns no els acolliran.
“Aquesta crisi dels refugiats és una autèntica fletxa clavada al cor de la Unió Europea -em va dir Miliband-. No hi ha cap solució que depengui només d’Europa”. Mentre hi hagi “una guerra sense llei i sense fi a Síria” continuarà el flux de refugiats, amb totes les seves conseqüències desestabilitzadores.
Obama no ha causat el problema de Síria i no el pot resoldre tot sol, però no hi haurà cap solució que no passi pel lideratge dels Estats Units. Vaig compartir la cautela del president a l’hora d’implicar-se sobre el terreny en el conflicte sirià. Però crec que ara ens hem de replantejar la possibilitat de crear una mena de zona de seguretat dels EUA, la UE i l’OTAN dintre de Síria i Líbia. Crearíem, així, un espai per als refugiats que encara no han sortit d’aquests països. No és una panacea ni ens sortirà de franc, però si deixem que aquest desastre dels refugiats fracturi la UE, tot plegat ens sortirà molt més car.
