Ana Junyent: “Que a una dona li vagi bé a la banqueta ens obre portes a la resta”

BarcelonaDes de l’estiu és la nova cara del CE Seagull en la nova aventura a Reto Iberdrola, l’actual segona divisió del futbol femení estatal. Ana Junyent ha viscut tota la vida connectada al futbol. Va jugar al Barça i ara ha fet l’aposta per les banquetes catalanes després de tres anys als Estats Units. Acaba d’allargar el seu compromís al club de les gavines.

Has renovat amb el Seagull. És una d’aquelles notícies de futur que sobten aquests dies.

Fa temps que des del club m’han demostrat que volien que continués, des del desembre que en parlem. Estaven contents amb la feina que fèiem i la idea era continuar el projecte. És una renovació parlada, hi estem molt a gust. Treballar al Seagull està sent una bona experiència, és un club on et deixen treballar. I tenir aquesta llibertat i confiança com a entrenadora no té preu, s’agraeix molt.

Quin balanç fas de la temporada fins al març?

Boníssim. Se’ns demanava la permanència i estem sisenes. No sé si continuarem jugant o no, desitjaria que sí perquè m’agradaria acabar la temporada. Que, a més, tot això ens ha tallat un moment dolç, estàvem en un punt físic molt bo. Havíem encadenat tres victòries seguides, l’equip anava vent en popa i a tota vela. Ens havia costat encaixar totes les peces. L’equip venia de jugar a una cosa diferent al que hem proposat nosaltres, teníem sis o set incorporacions noves i necessitàvem temps. Tot just ara començàvem a entrar en bona dinàmica. Tenint en compte que som l’equip més humil de tot el grup nord de la Reto, i diria dels dos grups, que estiguem sisenes amb clubs per sota i per sobre amb més pressupost i infraestructures que nosaltres diu molt de com s’han fet les coses.

Parlaves de la proposta de joc i de l’adaptació. Quan demanes tenir la pilota, l’equip ho accepta de seguida, no?

Esclar, la futbolista estava superagraïda al pla de joc que proposàvem. A alguna li ha costat més adaptar-s’hi, però al final totes han acceptat la idea. El primer dia ja vam veure que podríem dur-la a terme. Recordo que estàvem en una de les primeres tasques, ens vam mirar amb les companyes del cos tècnic i vam saber que teníem equip per fer-ho.

Portes aquesta proposta a la pell.

Sí, el meu perfil de jugadora ja era aquest, era molt tècnica, de tenir la pilota. I sempre ha sigut la proposta de tothom amb qui he jugat. A la meva època tampoc es parlava tant d’estil.

No se n’havia fet marca, encara.

No estava pautat, però ho teníem allà. Recordo que jugàvem contra equips de Madrid o del País Basc, amb el Barça o amb la selecció, i les que proposàvem sempre érem nosaltres. Jo ho porto a la sang, no entenc una altra manera de jugar. Vaig deixar-ho molt clar quan vaig començar al Seagull.

Venies dels Estats Units. Com hi arribes?

Jo ja tenia aquella cosa que volia dedicar-me a entrenar. Aquí no hi havia gaires opcions, la cosa no estava com ara. A través d’un amic vaig saber que als Estats Units feien una fira d’entrenadors, era el mes de gener i hi vaig anar. Allà mateix ja em van sortir diferents ofertes! Vaig tornar a Barcelona i vaig enviar currículums. Vam tancar-ho ràpid amb la United Futbol Academy i vaig anar-hi. Sabia que l’experiència m’aniria bé. He tornat perquè he volgut, tenia ofertes per seguir-hi.

¿I doncs? Què et faltava?

Va acabar sent avorrit. Et desil·lusiones amb coses. Aquí gaudeixo més, tàcticament és més difícil. Allà érem dels pocs que volíem la pilota i t’acabes trobant sempre el mateix als partits. La d’Estats Units va ser una experiència enriquidora i bona, econòmicament està molt bé, però com a evolució futbolística et limita. No tenen creativitat. Vaig dedicar molta energia a desmuntar moviments que feien de manera automàtica sense pensar. Has de començar de zero en algunes coses i tenen un grau d’exigència i competitivitat tan alt que, al final, acaben per no importar les persones. No hi deixes cap petjada. Aquest tot s’hi val amb mi no va.

¿Com a dona entrenadora allà hi estaves millor?

Tampoc hi ha tantes dones entrenant, no et creguis. N’hi ha molt poquetes, i mira que són una societat molt oberta pel que fa a l’accés de les dones a l’esport.

Com veus la situació aquí?

No sé si és el fet d’haver sigut jugadora durant tants anys, que des de sempre he sentit que estava per fer coses diferents. Em vaig treure el títol fa molts anys, ara és un bon moment, ja fa anys que hi ha molta gent fent feina i ara sembla que agafem volada. El moment actual és una empenta gran perquè qui s’ha plantejat dedicar-se al futbol, com a mínim s’animi a fer-ho. Aquell per a què, si d’això no en viurem, ara ja ha passat a ser un i per què no intentar-ho?

A Reto en sou unes quantes, a la Primera Iberdrola n’hi havia dues però Irene Ferreras va ser destituïda a mitja temporada.

Les jugadores em deien que com era que n’estava tan pendent, del València. Em demanaven si la coneixia i no, però que a una dona li vagi bé a la banqueta, ens obre portes a la resta. Abans o després serem cridades, es demandaran més dones a les banquetes. Les que estem ara al capdavant hem d’apretar fort i hem de demanar amb la feina ben feta que se’ns obrin noves oportunitats. Encara falta que surtin més entrenadores, en sé de moltes que no estan exercint. L’home es treu les titulacions i té el punt de mira d’entrenar, aquell somni d’arribar a no sé quin club o a Primera. ¿I nosaltres? Per què? Som-hi, intentem-ho! No vull que em regalin el lloc, jo m’ho vull guanyar cada dia treballant, millorant i formant-me. I mira, al Seagull estic molt orgullosa del fet que tota la meva banqueta la formem dones. Però no per ser dones, sinó perquè són gent formada i molt vàlida. I això em fa sentir bé.