L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘La gran amenaça que s'acosta’

Segueix el judici al Procés en directe

Ahir, mentre anava el judici, al Congrés de Diputats va certificar-se el penúltim acte del desencontre entre el govern de Pedro Sánchez i els grups independentistes, a compte dels pressupostos. L’últim acte serà, segurament, avui, quan es votin l’admissió dels comptes, el govern socialista perdi la votació i es confirmi això que corre avui per tot arreu, que Sánchez convocaria eleccions per al diumenge 28 d’abril, amb la qual cosa la campanya electoral es desenvoluparia en plena Setmana Santa.

O sigui que es dissoldrà l’aliança d’interessos que va guanyar la moció de censura a Rajoy, i adeu al diàleg per poca cosa que fos. Pedro Sánchez no ha tingut majoria ni al Congrés ni dins el seu partit, i no s’ha atrevit a anar més lluny. Haver nomenat Borrell ministre i haver votat el 155 no ha sigut suficient per haver-se sentit dir traïdor i, després de perdre el govern d’Andalusia, s’ha instal·lat la idea que qualsevol contacte amb la Generalitat sobiranista contamina. Massa por, massa debilitat, massa d’hora per a Sánchez.

Per la seva banda, el sobiranisme està políticament i emocionalment absorbit per la presó i el judici dels presos i encausats i pels exilis, i fa molt temps que té jugadors potents però que no juguen en equip. Ahir, al judici, el fotògraf de l’agència Efe Emilio Naranjo.

Va capturar l’estat de la qüestió: el president Torra saludant, voluntarista i empàtic, la banqueta dels acusats mentre Junqueras i Mundó no es giren. Esquerra es disposa a ser la força política hegemònica del catalanisme i crida a reagrupar forces i ser més, mentre que tot el que es mou al voltant de Puigdemont i tot el que va representar Convergència presenta tantes cares que se sent molta gent parlant alhora.

Mentrestant, Casado presumia ahir al Congrés del control que el PP té de la justícia:

Notin el to dels nous temps, temps d’arrogància, de trencament del que és políticament correcte però no en nom de la veritat sinó de l’agressivitat cap a l’adversari polític. Casado s’ufana d’haver-se carregat l’Estatut que tenia el 90% del Parlament al darrere quan va sortir de Catalunya i es permet dir que els jutges que treballen a Catalunya no són imparcials. Fàstic, oi? O més aviat por?

Doncs que Casado pugui governar Espanya d’aquí tres mesos, de bracet de Rivera i la ultradreta, valgui la redundància, és una possibilitat real, i a Catalunya no li aniran millor les coses, perquè perdrà capacitat d’iniciativa política, perquè la Generalitat, o sigui, l’educació, els Mossos i TV3, serà sotmesa a l’atac final, i perquè tot això aprofundirà en la moral de resistència que ens ha caracteritzat com a país justament durant generacions quan en puja una amb ganes i capacitat de guanyar. Al mapa del temps polític s’acosta una tempesta que pot emportar-s’ho tot.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.