L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'El càlcul que exclou la gent'

Avui s’ha escrit un nou capítol d’aquesta eterna història de la falta d’unitat estratègica entre Junts per Catalunya i Esquerra: Junts per Catalunya ha fet possible que la Diputació de Barcelona estigui presidida per la socialista Núria Marín.

No és un capítol qualsevol: amb aquesta decisió ha quedat demostrat, novament, que els dos grans partits independentistes no consideren imprescindible repetir a totes les institucions la mateixa unitat que practiquen els seus votants al carrer, i que no la practiquen ni en la situació d’emergència en què viuen, amb presos i exiliats víctimes de les mateixes circumstàncies.

És en aquestes circumstàncies dramàtiques que avui Junts ha fet un acord amb el PSC, igual que abans

Esquerra havia arrabassat alcaldies al PDECat, abans no hi va haver llista unitària a la ciutat de Barcelona, abans Oriol Junqueras no va voler saber res d’anar amb Carles Puigdemont en una mateixa llista a les europees, abans el president del Parlament, el republicà Roger Torrent, no va convocar la sessió d’investidura de Carles Puigdemont, abans, abans, abans...

Junts i Esquerra són partits que governen en coalició la Generalitat, això sí, però que se suporten poc. Esquerra està intentant guanyar tan aviat com pugui la presidència de la Generalitat, i l’espai exconvergent està ple de fractures internes. I per aconseguir els seus objectius els dos partits han decidit marcar més la seva independència l’un de l’altre. Per tant, avui ha quedat liquidada del tot, si és que encara en quedava alguna resta, la complicitat amb què bona part del país mirava i s’implicava en l’acció, la sort i la dissort dels dos grans partits independentistes.

Mentrestant, la Guàrdia Civil continua entrant al Palau de la Generalitat per buscar-hi papers de l’1 d’Octubre; a la consellera Borràs una jutgessa l’està investigant, sense haver-li notificat, en una causa en què sembla que hi ha tràfic de drogues i falsificació de divises; l’ambaixadora espanyola a Suïssa va demanar al govern espanyol que li posessin un espia del CNI com a agregat a l’ambaixada per treballar en la Ginebra internacional on, recordem-ho, hi ha exiliades Marta Rovira i Anna Gabriel. I mentrestant el jutge Marchena i la resta del tribunal estan redactant una sentència històrica. Potser algú ha pensat que “sempre ens quedarà la repressió” per aguantar la determinació del carrer.

Per al PSC són uns grans moments: ahir va firmar un acord amb Colau a l’Ajuntament de Barcelona i avui presidirà la Diputació, ha posat una falca entre Junts i Esquerra i planta cara a Esquerra –que continua avançant a l’àrea metropolitana de Barcelona–, amb qui es disputa l’hegemonia del centreesquerra en un país més aviat de centreesquerra. Aquest pacte d’avui de Junts amb el PSC, com algunes decisions anteriors d’Esquerra, és estrictament en clau de partit, i deixen el carrer groc a fora. El càlcul no crida a l’entusiasme. Si avui molta gent no abandona les seves conviccions serà per coherència personal més que no pas per l’estímul il·lusionant dels partits.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats.