L’anàlisi d’Antoni Bassas: ’El judici del cansament històric’
"Torra va trobar en la pancarta l’oportunitat per sacrificar-se a l’altar de la reivindicació catalana de sempre, que ell va resumir amb la paraula ‘llibertat’. El judici d’ahir va ser estrany i familiar alhora, provocava una sensació de cansament històric. Tot està dit, o què més es pot dir?"
El judici d’ahir al president Torra va ser breu, es va celebrar en una sala mig buida, el president va anar a l’atac, el seu advocat Boye va exhibir aquell estil sobrat de seguretat que li coneixem, Vox va parlar del “síndico de agravios”, el president del tribunal va pesar figues havent dinat i, al final, el president de la Generalitat va solemnitzar un judici exprés sobre una pancarta amb un intens al·legat polític. A dos quarts de set de la tarda, ja negra nit, Torra i el seu reduït grup d’acompanyants van sortir per la porta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i a tres quarts de set ja no hi quedava ningú.
El judici d’ahir va ser estrany, una mena de judici tècnic sobre una desobediència que es podria pagar amb una simple multa però que, en canvi, tenia assegut a la banqueta el president de la Generalitat, que s’hi jugava la inhabilitació.
Vaig ser a la sala del judici, vaig poder parlar amb el president així que va acabar-se la sessió. Acabava de dir als magistrats que no renunciaria mai “a defensar els drets civils, socials i polítics de tots els ciutadans catalans, de tots” ni “al dret a l’autodeterminació” i que era allà “per evitar que més presidents de la Generalitat s’asseguin en aquesta banqueta dels acusats davant d’una justícia que, de cap manera, podem considerar imparcial”. Venia de dir que ell només respon davant del Parlament de Catalunya: "Aquest judici, que és un judici polític, només vol alterar el panorama polític català. Em podeu condemnar, però no canviareu la legitimitat dels que em van escollir. Em podeu condemnar, però no canviareu la voluntat del poble de Catalunya. Davant de la història, recordeu que la vostra condemna serà la vostra condemna".
Quan li vaig preguntar si li havia costat gaire dir tot allò em va contestar: “M’ha sortit del cor, això no pot continuar així”.
La justícia espanyola es complau en asseure el president Torra a la banqueta, per Torra (deshumanitzat com a “supremacista”) i per president de la Generalitat. És un judici que Torra fa servir per interès i per convicció d’esgotar la seva presidència amb l'enèsima demostració que l’Espanya política i les institucions de l’Estat no fan cap senyal de voler acomodar la realitat nacional catalana. Torra va trobar en la pancarta i en l’admissió que va desobeir una ordre de la JEC que trobava il·legal l’oportunitat per sacrificar-se a l’altar de la reivindicació catalana de sempre, que ell va resumir amb la paraula ‘llibertat’. Per tot plegat, el judici d’ahir va ser estrany i familiar alhora, provocava una sensació de cansament històric. Tot està dit, o què més es pot dir?
Perquè avui tot sembla parat a l’espera de saber si l’acord PSOE-Unides Podem dona pas a un govern viable, amb el suport actiu o passiu de l’independentisme, que pot acabar facilitant l’aprovació dels pressupostos del govern Torra/Aragonès i de l’Ajuntament de Colau, a Barcelona. En temps de presos i exiliats, parlar de pressupostos i de gestió sembla faltar al respecte a la història, però estem parlant d’una necessitat autèntica, perquè fa dos anys que anem amb pressupostos prorrogats, ara hi ha més diners per despesa i per inversió, i un govern amb pressupostos actualitzats podria fer una gestió positiva per a tothom. Perquè la política sembla aturada, però el món va molt de pressa. I les necessitats de la societat també.
L’independentisme està atrapat per la presó i l’exili, que aviat és dit, i per l’empenta del carrer, que camina descompassada dels càlculs dels partits. L’independentisme pot guanyar el campionat de la queixa o pot fer jugar el país amb les cartes que té, que són moltes. Que Sánchez avui diu una cosa i demà la contrària ja ho sabíem. Però la política ja els té, aquests personatges, i si el duet Sánchez-Iglesias no està a l’altura, cal explicar-ho, després d’haver-ho intentat. La sortida política, ara, no la trobarem, perquè la troca està molt embolicada, però si en algun moment s'ha d'iniciar el diàleg és ara. Esquerra i Junts per Catalunya no hi tenen res a perdre. Amb el preu que estan pagant, no s’haurien de deixar acovardir pels del com pitjor, millor.
Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats. I que tinguem un bon dia.