L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'La democràcia, a cures intensives'

Al debat d’ahir al Congrés, Jaume Asens va atacar Esquerra per no haver votat la pròrroga de l’estat d’alarma. I de quina manera. “Menos Torra y más Tardà”, que si Esquerra estava lligada a Torra com abans estava "lligada a la Convergència de Pujol”. Tota aquesta agror també venia del fet que els comuns, socis d’Unides Podem, necessitaven dissimular la poca gràcia que els feia que el govern de coalició amb Sánchez hagués rebut els vots d’Arrimadas.

Aquest matí, el mateix Asens ha reconegut que "potser no va ser la millor forma d'expressar-se": "Potser vaig estendre la mà d'una forma que es va entendre com una bufetada”. Doncs home, sí, se m’acuden mil maneres menys ofensives d’estendre la mà a un soci.

Però el cas d’Asens ens porta a una reflexió més general. ¿Com és possible que un advocat pels drets civils que ha aconseguit portar policies de l’1 d’Octubre davant els tribunals, el més sobiranista dels comuns, sigui capaç d’esterrecar d’aquesta manera Esquerra, amb el president del partit a la presó i havent investit Sánchez? Com pot Asens haver-se equivocat tant?

Doncs perquè va comportar-se com un peó en una estratègia superior. I perquè les dinàmiques dels partits ja les coneixem. I potser ahir Rufián va tastar la medicina que ell tant reparteix.

Intervencions com aquesta no només poden disgustar gent d’Esquerra o independentistes, sinó que fan mal perquè desafien el sentit comú, perquè tothom veu que Asens parla per encàrrec, que és impostura, que no va de dret al problema: que ni el PSOE ha volgut pactar amb Esquerra ni Esquerra s’hi ha sabut acostar, i que els comuns no hi han ajudat. Rufián hauria pogut contestar "Més classe treballadora i menys Manuel Valls", l’home que va fer possible que Ada Colau arrabassés l’alcaldia a l’Esquerra de Maragall.

Però als partits, com als periodistes, i tants professionals, els ha arribat l’hora d’un canvi. Aquesta societat necessita reconstrucció, aquesta democràcia necessita cures intensives, la política necessita recuperar l’exemplaritat. Jo mateix penso, molt sovint, quan m’haig de referir a l’última picabaralla, que no n’hauria d’estar parlant, perquè això no millora la vida de ningú, que és del que la política es tracta. Si fins i tot els més preparats i més progressistes sucumbeixen a les formes més vulgars de la comunicació política, la democràcia no resistirà l’ofensiva del populisme i de l’autoritarisme, que ja és aquí de la mà de la crisi econòmica que està arribant a causa de la pandèmia.

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.