L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'La Flama del Canigó, encara'

Diumenge passat, l’ARA va publicar aquest treball, titulat “Tocar sostre. Cims dels Països Catalans”.

Acostumats com estem a les geografies de Catalunya, o d’Espanya, és a dir, a mapes físics que de fet estan representats com a mapes polítics, no és freqüent veure agrupats en un mapa els pics de territoris separats per diverses administracions i units per una llengua.

I aquí la tenen, aquesta gràfica, amb la classificació per alçades: Pica d’Estats, Comapedrosa, Carlit i en quarta posició el Canigó, de 2.785 m, situat entre les comarques catalanes del Conflent i el Vallespir, sota administració francesa des del segle XVII.

Deia el text de la Maria Labró Vila que el Canigó, situat "en territori francès, entre el Rosselló, el Conflent i el Vallespir, és una muntanya carregada de simbolisme per a l’excursionisme català, ja que representa la unió dels catalans de banda i banda dels Pirineus, que van ser separats políticament amb el Tractat dels Pirineus”.

És a dir que fa 360 anys que un tractat va donar el nord de Catalunya a la Corona francesa, però el Canigó continua sent una referència sentimental per als catalans d’arreu. Hi va contribuir notòriament mossèn Cinto amb el seu poema èpic del 1886. I aquesta nit, entrat el segle XXI, del Canigó encara en baixa la flama de la llengua, la flama que encendrà fogueres arreu dels països de parla catalana.

Desacostumats al poder polític, els catalans som bons en la simbologia i l'estètica. S’ha vist durant els anys del Procés. És a dir, sense el poder que permet celebrar festes fent desfilar tropes, a Catalunya hi ha molta gent que té la mà trencada a l'hora de donar contingut material a una idea. I per això, per remarcar la unitat de la llengua, tan atacada sobretot per l’estat espanyol, baixa d’un pic administrat per França una flama repartida en desenes de llanternes que s’escampa per més de tres mil fogueres la nit de Sant Joan. La barreja de foc, element sagrat, llengua, geografia i solstici mereix una barretada.

Ara, quan es tracta que els catalans aterrem sentiments com els d’aquesta nit en acció política, les limitacions són evidents. Sense menystenir cap de les renaixences que hem tingut durant aquests tres segles i mig des del Tractat dels Pirineus, se’ns noten els cops de la història en la dificultat per a la unió d’estratègies. I malgrat tot, som una victòria de la cultura i de la llibertat, perquè hem sobreviscut. I hem sobreviscut gràcies a petites flames que no s’han apagat durant aquests tres segles i mig, guardades en reservoris, que de tant en tant hem sabut convertir en fogueres. Potser no han fet tremolar l’enemic però l’han inquietat, perquè el missatge ha estat transmès: existim. Bona revetlla de Sant Joan.

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.