L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'La lliçó de Forn, l'ambient de revenja'

Catalunya ja té noves alcaldies. I, després d’alguns pactes i exclusions inesperats, ha quedat flotant un aire de ressentiment dels exclosos i de revenja dels guanyadors, un aire general de desafiament, que naturalment no respiraríem si no fos per la presó, per l’exili, pel judici, per l‘arbitrarietat amb què Puigdemont, Junqueras i Comín no podran de moment convertir-se en allò que prop de dos milions de vots els van convertir: eurodiputats.

La constitució de l’Ajuntament de Barcelona va ser la més tensa que es recorda. L’alcaldessa va acabar sent Colau, però el gran triomfador de la tarda va ser Valls. I per si algú no ho tenia clar, el mateix Valls es va encarregar de recordar-ho directament a Colau: "Sense tres de nosaltres, sense la nostra decisió coratjosa i sense la contribució responsable de Jaume Collboni i dels regidors del seu grup, vostè no seria alcaldessa".

I per si no quedava clar qui era el ‘queen maker’ de la tarda, Valls es va aixecar per aplaudir Colau quan va agafar la vara d’alcaldessa, un moment que recull aquesta esplèndida imatge del fotògraf de l’ARA Pere Virgili.

A les urnes, Valls va obtenir un mal resultat. Als despatxos, ha aconseguit un dels seus objectius, potser el seu objectiu: impedir que Barcelona tingués un alcalde independentista. Mentrestant, en aquell mateix moment, Joaquim Forn aplaudia Colau. Forn ens va donar a tots una lliçó d’humanitat, de dignitat personal, de sentit institucional: és a la presó des del novembre del 2017; acaba de passar-se quatre mesos anant i venint de la presó al Tribunal Suprem de Madrid; Marchena no el va deixar anar a dormir a una presó de Catalunya i el va fer tornar a corre-cuita dissabte a la nit a Soto del Real; no el van deixar ni anar a saludar el president Torra al Palau de la Generalitat... I, tot i aquesta suma d’adversitats, Joaquim Forn va dir: "Podria, sens dubte, des de la meva situació personal, pensar que estic legitimat a apel·lar a un altre comportament, a una actitud de confrontació, però no ho faré. Perquè estic convençut que l'única manera que ens permetrà avançar és a través del diàleg".

I després dels aplaudiments, un cotxe sense distintius se’l va endur a Soto del Real. Mentrestant, a la plaça Sant Jaume, va esclatar la crispació, amb intercanvi de crits de seguidors dels comuns i d’independentistes, inclosos insults i algun llançament d’objectes. I a Palau, finalment, Valls va arrodonir la tarda de protagonisme amb una última demostració de mala educació, quan es va negar a estrènyer la mà del president Quim Torra, en presència d’una Colau desolada.

Després de l’episodi de Barcelona, amb la seva càrrega simbòlica perquè parlem de la capital del país, els partits i mitjans contraris al referèndum i a la independència respiren alleujats, i fins i tot enfortits i envalentits. Senten que han parat el cop, que han identificat els comuns com un mal menor i els han marcat com a instrument del que intentaran que sigui l’inici de la recuperació de la iniciativa política i social. Colau, ja ho vam dir divendres, “ha passat de mite a partit igual que tots els altres”, que per mantenir-se en el poder pacta amb qui calgui. I en el sobiranisme, la desorientació és gran. A Barcelona i en molts altres llocs del país hem vist el resultat de la desunió estratègica. La gent no ho entén: si ni amb presos ni exiliats són capaços de fer una política d’unitat, quan en pensen fer? Des d’aquest cap de setmana, més que mai, quan algú pregunta “Ens en sortirem?”, ja no ho diu pels jutges que fan el que volen, sinó pels mateixos líders sobiranistes.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats.