L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'La gran trompada'

Després de la trencadissa de dimarts al Parlament entre el PDECat i Esquerra l’oposició s’ha fregat les mans (com correspon en democràcia), però també se les ha fregades el govern espanyol, perquè la divisió interna del teu interlocutor sempre és una bona notícia.

El govern de Sánchez alterna episodis de bel·ligerància que firmaria el PP o Ciutadans, com ara Borrell no convidant Torra a un acte amb ministres de la Mediterrània a Barcelona, amb afirmacions com les de la vicepresidenta Calvo aquest matí a RAC1 dient que quan comenci el judici dels presos polítics “tindrà sentit que no siguin a la presó”. En aquesta entrevista, Calvo ha tingut les mateixes dificultats de sempre per explicar per què no és possible un referèndum d’independència a Catalunya si va ser possible a Escòcia, perquè això deixa en evidència la falta de voluntat política de ser audaços, creatius i demòcrates fins a les últimes conseqüències. Però mentre Sánchez intenta guanyar temps a Catalunya, en 24 hores ha pactat els pressupostos espanyols amb Pablo Iglesias i veu com l’independentisme perd la majoria al Parlament pels seus propis errors. Bingo.

En canvi, el PDECat i Esquerra continuen vivint en un equilibri molt precari: barallades en l’estratègia però juntes al Govern. Ara ja queda clar que Esquerra no està pel “Tenim pressa!” (idea que comparteixen sectors del PDECat), mentre que Torra no voldrà continuar sent president amb presos polítics condemnats en presons catalanes i s’imagina la sentència com un altre moment d’unió de l’independentisme, tot i que el fracàs de la República proclamada però no desenvolupada farà molt difícil entendre exactament quina podria ser la promesa electoral.

Em sembla clar que als dirigents polítics del tronc central del país (el PDECat i Esquerra van recollir més d’1.800.000 vots el 21-D) els està sortint ara la trompada de l’octubre passat. És normal, van fer la gran aposta de la seva vida política personal i el preu que n’estan pagant és altíssim, en tots els sentits, fins al punt que influeix del tot en les preses de decisions del present dels polítics que els han substituït a les institucions, almenys nominalment. Com passa amb els cops, hi ha blaus que no surten imediatament després, que triguen una miqueta. Ara està sortint l’hematoma de la gran trompada. I el problema és que la vida no espera. I no em refereixo només a la necessitat de governar i aprovar uns pressupostos i dotar de finançament hospitals i escoles sinó a la necessitat peremptòria de guanyar a les eleccions municipals. I és evident que la desunió d’aquesta setmana no és la millor manera d’entusiasmar el vot.

La trompada de l’1 d’Octubre es va emportar Rajoy i Soraya i ara es pot emportar la majoria sobiranista si no pensa com allò que va intentar fer, un estat.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.