L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Margarit, la poesia i els himnes’
"Aznar va cridar a la Moncloa cinc poetes de diferents llocs d’Espanya per demanar-los que fessin d’una vegada una lletra per a l’himne d’Espanya. Margarit li va dir que no"
Han concedit el premi Cervantes a Joan Margarit. El Cervantes és un premi d’estat que entreguen els reis d’Espanya amb tothom vestit de vint-i-un botó, i amb voluntat internacional, perquè de manera gairebé exacta s’alterna un guardonat d’Espanya amb un d'hispanoamericà. De manera que, per primera vegada, el rep un autor que escriu en català. També en castellà, però des del 1981 ho ha fet bàsicament en català. El Cervantes l’havien guanyat Marsé, Matute, Goytisolo i Mendoza. Tots quatre catalans que escriuen en castellà, de manera que el premi a Margarit té aquella dimensió de “la primera vegada”.
Si parlem de mèrits literaris i de poesia, Margarit és un poeta que s’entén perquè és un home amb el cap clar. Cal un esforç per llegir poesia, sí, però a Margarit el llegeixes, a mesura que vas fent anys, i dius: “Això és el que em passa a mi”. El seu llibre Joana, basat en la malaltia i la mort de la seva filla, se’t fica tan endins que no l’oblides mai més, com aquells personatges d’una bona pel·lícula amb els quals encara penses anys després d’haver-la vist. Margarit és l’autor de la cèlebre frase: “La llibertat és una llibreria”.
Margarit és un cervell. És arquitecte i va ser catedràtic de càlcul d’estructures, feina que va desenvolupar, per exemple, a la Sagrada Família. Ahir a la tarda era un home feliç i lleugerament atabalat per les trucades al mòbil, que no paraven. El vaig recordar en aquest plató fa cinc anys, el maig del 2014, parlant de què és la vida: "La vida és una autopista en la qual no s’atura ningú i no hi ha sortides laterals. Els errors no es repeteixen, se’n cometen de nous. Tota aquesta retòrica de rumbs i d’errors que es transformen en oportunitats és d’anuncis de televisió, amb perdó. Això és el que vostè vol sentir quan està en crisi [riu]."
Un premi tan castellà com el Cervantes a un poeta en català és la metàfora de l’Espanya que podria ser i no és, que no és gairebé mai, el revers de l’Espanya real, que no ensenya a la seva gent a estimar el català, o el basc o el gallec. De fet, és de la mà d’aquest premi que ahir i avui, durant unes hores, els mitjans espanyols normalitzen el català, l’homologuen, el fan seu. Ja tornaran després les hostilitats. En aquella entrevista de fa cinc anys, Margarit va recordar el dia que José María Aznar va cridar a la Moncloa cinc poetes de diferents llocs d’Espanya per demanar-los que fessin d’una vegada una lletra per a l’himne d’Espanya. Margarit li va dir que no amb aquests arguments: "La pretensió era reunir-nos i que féssim la nova lletra de l’himne d’Espanya. I li vaig dir: «Escolti, vostè sap quin avantatge és tenir un himne sense lletra? El que caldria fer és mantenir només la música, que t’evoca coses i no et porta a pensar coses estrambòtiques»".
Ahir a Margarit li van preguntar si el Cervantes contribuiria al diàleg entre Espanya i Catalunya, i ell va contestar que “preferia col·laborar en el diàleg que amb una ganivetada”.
Felicitem Margarit, els recomanem que el llegeixin i els en regalem un parell de versos per al cap de setmana: “La vida s’alimenta dels dies generosos. De donar i de protegir. Quan s’ha pogut donar, la mort canvia”.
Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats. I que tinguem un bon dia.