L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘El consell de ministres a Barcelona, un gest equívoc’

Ahir li van preguntar a la consellera portaveu Artadi pel consell de ministres que Pedro Sánchez presidirà a Barcelona el 21 de desembre. (No se’n sap el loc. Difícilment serà al Palau de Pedralbes, perquè la gestió li correspon a la Generalitat i no hi donarà el permís.) Bé, el cas és que Artadi va dir que la visita era “una provocació”, perquè serà just un any després de les eleccions del 155, amb presos, amb exiliats, probablement amb presos en vaga de fam i sense cap diàleg anunciat amb el Govern.

“Provocació” és una paraula molt gruixuda, però en una línia semblant s’ha expressat aquest matí l’alcaldessa de la ciutat, que ha dit que tampoc no han parlat amb ella.

Se suposa que venir a fer un consell de ministres a Barcelona és un gest. Un gest de proximitat, de la proximitat que porta al diàleg. Però els gestos estan bé quan es fan bé. Perquè si Sánchez es limita a venir, més aviat semblarà que ha vingut a Catalunya a dir que Catalunya és Espanya, que la normalitat ha tornat. Si no hi ha diàleg amb el Govern de Catalunya, ni una agenda específicament catalana per a aquell dia, el gest de Sánchez és més aviat un exercici d’autoafirmació per a consum intern espanyol.

Esclar que Sánchez té problemes més urgents, ara mateix, com el resultat d’Andalusia. Ahir Susana Díaz, educada en l’escola de l’ullal esmolat d’Alfonso Guerra, va dir: “M’he equivocat, Catalunya tenia molt a veure en aquestes eleccions”, que és una manera de dir-li a Pedro Sánchez: “He perdut per culpa teva, de la teva investidura amb els independentistes, del fet que els necessitis per aprovar els pressupostos”.

Parlant del sobiranisme, avui publiquem un article d’un dels vaguistes de fam, Jordi Sànchez. Es tracta d’una reflexió molt completa sobre què vol dir fer una vaga de fam i quin encaix té en la protesta no violenta, i acaba afirmant que res més lluny de voler-se fer mal: “Pocs com els que ara som a la presó tenim ganes de viure, i de viure en llibertat”. Però, per a mi, el paràgraf més destacat és el que envia un missatge sobre per què hi ha presos que fan la vaga i presos que no la fan. Diu: "La determinació d’iniciar una vaga de fam no és en cap cas un acte de valentia superior a la decisió de no fer-la. Cal entendre des del primer moment que aquest tipus de protesta no és un acte per aparèixer davant l’opinió pública com el més fort, el més valent, el més atrevit de la colla. Una vaga de fam no és demostració de res i menys encara cap competició amb ningú, ni amb un mateix”.

Subratllo especialment aquest paràgraf. Ja vaig dir ahir que "en matèria d’unitat estratègica de partits que competeixen no ens podem fer cap il·lusió". Que "és molt difícil perquè l’any de presó i d’exili, la convivència a la presó, el judici que ve, tot això multiplica per infinit el factor humà i polític". I al mateix temps, els presos fan esforços visibles per aparèixer el més units possible, com aquestes paraules de Sánchez o la foto de Lledoners de dissabte de tots set.

Dic això perquè, a través de les xarxes, algunes persones m’han preguntat si és veritat que Oriol Junqueras em va esbroncar per la vaga de fam, divendres passat, quan els vaig veure tots set a la presó. Del que va passar allà, de per què hi érem, de què vam parar, de com va anar la conversa, els que millor en podem parlar som els que hi érem, no els que no hi eren. I per això afirmo amb tanta tranquil·litat com rotunditat que no hi va haver cap esbroncada. Que això és mentida.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.