L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'El català i el missatge del TSJC'
Al final, el que t'estan dient és que no hi ha una manera catalana de ser espanyol, si no és quedar reduït a la reserva antropològica
El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va dictar una sentència per la qual obliga totes les escoles catalanes a fer un 25% de les classes en castellà.
No és la primera vegada que el TSJC es pronuncia sobre el model lingüístic educatiu a Catalunya. La diferència és que fins ara les sentències afectaven pocs centres perquè eren el resultat de la denúncia d’una família i la d’ara afecta tot el sistema educatiu, perquè respon a un recurs del 2015 del ministeri d’Educació de Wert, i no a una denúncia d’una família en concret.
¿Es pot evitar l’aplicació de la sentència? Avui expliquem que el departament d’Educació recorrerà la sentència al Suprem i avisa que la nova llei Celaá (ERC hi dona suport) “deixarà sense efecte” la decisió dels jutges, perquè a la conselleria entenen que eliminar que el castellà sigui “vehicular” blinda la immersió. Ara bé, això no està gens clar, perquè partits com el PP, Ciutadans o Vox ja han dit que portaran la llei als tribunals i perquè, al final, el més rellevant no és tant què diu la llei com l’aplicació del model als centres, i hi ha molts punts del país on la realitat social porta a un ús més gran del castellà, també a les escoles.
- Què canviaria, a la pràctica? Si el Tribunal Suprem confirma la sentència, el govern de la Generalitat haurà d’adoptar “les mesures necessàries” (així ho diu el text) perquè un 25% de les hores lectives siguin en castellà. Això equival a fer les 3 hores setmanals que es fan ara en castellà i ensenyar una matèria troncal més en aquest idioma.
La sentència és un atac al model d’ensenyament en català plenament constitucional i que va ser fruit del pacte no escrit al moment de fer-se la Constitució i que el president Jordi Pujol ha explicat en alguna ocasió: als bascos, Suárez els va dir “a vosaltres, els diners” i als catalans “a vosaltres, la llengua”. Algú pot dir: home, ara no ens barallarem per un 25%, però és que no és això: la sentència ignora que els objectius i el resultat de l’ensenyament en català, que és que tot els alumnes acabin l’ensenyament obligatori dominant les dues llengües, quan no s’aconsegueix és perquè l’alumne viu en un entorn tan fortament castellanoparlant que quan acaba l’escola no domina el català.
La sentència, doncs, és inadmissible tant per raons històriques com per raons socials com per raons pràctiques.
Però també perquè torna sobre un element fonamental de les relacions Catalunya-Espanya: hi ha partits que van repetint que Catalunya és Espanya i que el català és una llengua espanyola però que, a l'hora de la veritat, la tracten com si fos una llengua estrangera que impedeix la plena realització del somni castellanocèntric: un país, Espanya, amb una sola llengua, l’espanyol, i la resta, varietats vernacles de valor antropològic però sense vida als carrers.
La realitat és molt tossuda, i el missatge de sentències com aquesta és clar: cal espanyolitzar la societat catalana, i això, a l’escola, es fa en espanyol. Al final, el que t'estan dient és que no hi ha una manera catalana de ser espanyol, si no és quedar reduït a la reserva antropològica.
No deixem sol el professorat en la defensa de la llengua a l'escola, ni deixem que la repressió, les eleccions o la pandèmia ens facin oblidar la importància del model d’ensenyament en català.
El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.