L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Pérez de los Cobos i la confiança de l'Estat'

El ministre Grande-Marlaska ha cessat el coronel Diego Pérez de los Cobos com a cap de la Guàrdia Civil a Madrid.

L’ha cessat per la filtració de fragments de l’informe que la unitat judicial del cos armat va lliurar a la justícia, en el marc d’una investigació contra el delegat del govern espanyol a Madrid que no va prohibir la manifestació del 8 de març. Grande-Marlaska hauria detectat que les filtracions procedien de la Benemérita i hauria reaccionat amb un “cop d’autoritat”.

Mai no sabrem si el ministre cessa l’uniformat perquè no li agrada que investigui un càrrec polític que depèn del ministre (la qual cosa seria inadmissible), o perquè sap que la relació entre l’uniformat i els mitjans i partits de dreta és prou fluida per considerar-los peces diferent d’una mateixa maquinària i que, per tant, Pérez de los Cobos actua més motivat per la política que per la justícia (la qual cosa seria inadmissible). És probable, també, que Marlaska estigués esperant una oportunitat per treure’s de sobre el coronel.

El cas és que, oficialment, Marlaska cessa Pérez de los Cobos per “pèrdua de confiança”.

Aquesta és la qüestió. Pérez de los Cobos és un home de confiança de l’Estat. Encarna, com tants altres, el tipus de servidor de l’Estat profund, ja sigui contra el terrorisme al País Basc (en què va acabar amb un judici per tortures del qual va sortir absolt) o contra un referèndum a Catalunya (en què va acabar declarant contra un altre cos policial, els Mossos d’Esquadra, i el seu cap, el major Trapero, per salvar la seva responsabilitat en el desplegament de la violència policial contra població pacífica i desarmada que només pretenia votar).

Pérez de los Cobos és responsable d’haver permès, si no ordenat, les càrregues de la Guàrdia Civil contra els votants de l’1 d’Octubre que van donar la volta al món per a vergonya de l’estat espanyol. Pérez de los Cobos va mentir, quan al judici al major Trapero va fer afirmacions com aquesta: "Davant de la gravetat de la situació, les forces de seguretat de l'Estat no podien contribuir a la inacció d'altres, perquè hauria suposat certificar que la legalitat no imperava a Catalunya i això no es podia permetre. Es va decidir actuar sabent que seria difícil i dur i que no s'aconseguiria l'objectiu pel qual érem allà. No vam fer el que volíem sinó el que havíem de fer".

Igualment recordades són les seves mentides davant el Suprem. L’home que parlava de muralles humanes va afirmar que "hi va haver casos en què la situació de violència va ser molt greu” o que "per part de les forces de seguretat no hi va haver cap càrrega policial". "El concepte de càrrega policial està encaminat a una dissolució o desallotjament d'un local. Aquestes unitats, precisament per aquest ús exquisit de la proporcionalitat, van evitar en tot moment arribar a desallotjar els locals”.

Per això no ha dubtat a enfonsar tant com ha pogut el major Trapero, tant al judici del Suprem com al de l’Audiència Nacional, perquè és el cap policial d’un altre cos amb qui Pérez de los Cobos no se sent còmode quan el veu com a policia integral de Catalunya. Al Suprem va dir: “No hi havia cap dubte que els Mossos no impedien el referèndum i, per tant, havíem d'actuar”. Actuar, de la manera que fos. O sigui, “¡A por ellos!”; això sí, de manera exquisida.

Diego Pérez de los Cobos té la mateixa biografia i els mateixos contactes com tants altres alts servidors de l'Estat. És fill d’un candidat de Fuerza Nueva a Múrcia a les eleccions del 1977 i germà del que va ser president del TC, Francisco Pérez de los Cobos, conegut pels seus escrits contra els catalans i per haver sigut militant del PP, una dada que va amagar quan el van escollir president del TC.

L’Estat reacciona ara amb Pérez de los Cobos. L’executiu l’aparta de les seves funcions, li ha perdut la confiança, diu. Fins que un altre govern, probablement de dreta nacionalista espanyola, el rehabiliti i li restauri la confiança.

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.