L'anàlisi d'Antoni Bassas: "Presidenta Forcadell, la justícia no canvia de fase"

Avui, que comença la fase 2 a Barcelona, hem tornat al plató de l’ARA, a la redacció del diari, al carrer Diputació de Barcelona.

A part de trobar-nos que totes les contrasenyes de l’ordinador havien caducat, ens hem trobat amb aquest calendari de sobretaula aturat al mes de març, que ens ha obligat a passar pàgines, que és una mesura molt gràfica del pas del temps.

I a la pila en què guardem els diaris, aquest de l'últim dia que vam ser aquí, el del dijous 12 de març, on hi deia “Pandèmia” i “Catalunya declara l’alerta [·] El Govern fa front a un brot a Igualada, on tanca tots els centres educatius”.

El dia abans, un titular que anticipava el que estava a punt de passar: “Els hospitals es preparen per una allau de pacients” i “El Govern no descarta tancar les escoles els pròxims dies”. Estava a punt d’escriure's una de les notícies del mil·lenni: una pandèmia mundial. Ara no ens aturarem en totes i cadascuna de les pàgines dramàtiques que hem viscut. Només en una, per remarcar això de “l’allau de pacients”.

La traiem de l’acuradíssim treball que set periodistes de l’Ara (Elena Freixa, Albert Llimós, Natàlia Vila, Marc Toro, Gemma Garrido, Cristina Mas i Mònica Bernabé) van publicar ahir, titulat "20 dies a l’infern" i que tenen disponible a Ara.cat, en què a través de les veus d’una setantena d’epidemiòlegs, metges, infermeres, personal de residències i responsables de l’administració, expliquen que l’allau es va fer realitat. Només els demano que mirin aquesta gràfica:

Com es van anar enfilant els ingressos de malalts a l’UCI, com s’hi havien de quedar dies, i com entorn del 7 i 8 d’abril, amb més de 1.500 malalts a les unitats de cures intensives, van fregar el col·lapse.

Els hospitals han començat a reconvertir-se en hospitals “normals”, i els sanitaris tornen a la feina esgotats mentre el món s’ha aturat.

Hi ha coses, però, que no han canviat. Resultat cansadíssim, però d’una altra mena de cansament, sentir el president Torra dient al president del govern espanyol, Pedro Sánchez, que el fa responsable de l’asfíxia sanitària que patirà Catalunya de la manera com la Moncloa es proposa repartir els 16.000 milions d’euros postcovid a les comunitats autònomes.

No sembla que Torra estigui sobreactuant (els diners es repartiran la setmana que ve i, per tant, comença una setmana d'estira-i-arronsa), però el vicepresident, Pere Aragonès, tot i afirmar que la quantitat que en podria resultar és insuficient per a Catalunya, va dir que esperava saber “la lletra petita”. Ja dic que és cansadíssim viure en un estat que traspassa competències tan fonamentals com la sanitat o l’educació però no les finança adequadament, sobretot en proporció a l’esforç fiscal que fan els seus habitants com és el cas de Catalunya, o les illes Balears o el País Valencià.

Hi ha circumstàncies que tampoc no canvien, com ara assistir a la injustícia que es continua cometent contra el major Trapero i la cúpula dels Mossos de l’Octubre del 17.

Avui, L’Ernesto Ekaizer explica que la Fiscalia presenta dues opcions al jutge: o condemnar per sedició (volien rebel·lió, però si el Suprem va condemnar per sedició, l’Audiència Nacional havia de baixa veles) o per desobediència. Per què? Perquè, diu l’Ekaizer, la Fiscalia sap que el judici oral li ha anat malament, que potser no ha convençut el tribunal que Trapero hagués format part d’una sedició, i perquè no l’absolguin col·loca el “comodí” de la desobediència.

La justícia espanyola continua com sempre. I per això, no és estrany que aquest matí la presidenta Carme Forcadell hagi piulat:

El de sempre, presidenta, si no som capaços de canviar aquest estat de les coses.

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.