L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'La resposta que donarem a tanta injustícia'

Em sembla que no exagero si dic que milions de catalans, en algun moment del dia, tenim un pensament per als presos i els exiliats polítics. Hem fet entrar Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, i fins i tot les seves famílies, dins el cercle de persones que ens importen personalment. Fins i tot ens hem sentit malament fent la nostra vida pensant en la seva.

Avui fa un any que Cuixart i Sànchez van ser enviats a la presó. La Núria Orriols ha entrevistat la dona i el fill de Sànchez, que expliquen com el seu marit i el seu pare és un home que no es rebolca en el malestar, sinó que potencia de manera pràctica tot allò que és positiu. Vaig estar a Santa Perpètua de Mogoda, al Vallès, a tocar de Sabadell, entrevistant les dues germanes i un nebot de Cuixart. Parlen d’un canvi espiritual de Cuixart, diuen que és ell qui anima tota la família que respirin dignitat. Quan els pregunto si demanarà l’indult pensant en el seu fill diuen que, si no canvia molt de pensament, no el demanarà, precisament perquè creu que està fent el correcte per al seu fill. Té clar que està construint un país millor per al seu fill.

Susanna Barreda i Oriol Sànchez han mirat la càmera de Pere Virgili amb serenitat, amb els ulls nets, amb la decència de qui ha viscut un any horrible i somriu.

A Santa Perpètua, la càmara de Monolo Garcia va buscar la paret on hi ha pintat el rostre de Jordi Cuixart amb la frase “La cel·la és petita però el somni és immens”, i al davant hi va retratar la Neus i l’Esther Cuixart i el Pol Leiva, que somriuen inspirats per la potència d’un germà i un oncle que ha decidit ser feliç, malgrat tot.

Avui fa un any que Cuixart i Sànchez són a la presó. Els hi va enviar la jutgessa de l’Audiència Nacional espanyola Carmen Lamela Díaz, que va mentir quan va escriure: “El control que tots dos tenien el 20-S mai el van utilitzar per desconvocar una concentració que estava impedint als agents investigadors complir amb les ordres judicials”. I què hem de dir del jutge Pablo Llarena, que va confirmar la presó tot escrivint: “La mobilització popular del 20-S resultava l’equivalent a un supòsit de presa d’ostatges mitjançant trets a l’aire”.

La majoria de penalistes no hi veuen rebel·lió. El govern espanyol de Rajoy i Montoro no hi veia malversació. La seva presó preventiva, doncs, és un abús de poder i la seva eventual condemna acabarà sent una injustícia.

Les famílies creuen que això acabarà amb la condemna d’Europa a l’estat espanyol, via Tribunal de Drets Human a Estrasburg. Naturalment, ja hauran passat uns quants anys a la presó quan Europa els doni la raó. L’estat espanyol haurà tingut temps de consumar la seva venjança.

Fins i tot per a aquells que entenen la idea de la Unió Europea com una idea de pau i com el somni d’un espai de progrés i llibertat, és descoratjador comprovar que això que en diem Europa es preocupa pels pressupostos anuals dels estats membres i els fa enviar a Brussel·les, no fos cas que incomplissin el dèficit, però no els fa enviar les seves resolucions judicials més delicades, no fos cas que incomplissin el dèficit democràtic i dels drets civils.

La injustícia de què són objecte Sànchez i Cuixart ens interpel·la i em pregunto quina ha de ser la resposta ciutadana a tanta arbitrarietat indissimulada, tanta ‘chuleria’ judicial, tan “A por ellos!” revestit de toga i punyetes. Una resposta, esclar, al nivell ètic i de l’exigència pacífica que han mostrat dos homes que mereixen el nostre respecte.

Llibertat per a Sànchez i cuixart, per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.