L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘De la taula de 16 als 70.000 de Perpinyà’

Què en diuen, avui, de la reunió d’ahir? Que va ser amable, que des del passeig pels jardins de la Moncloa encapçalat per Torra i Sánchez fins a la sala Tàpies tot recordava la trobada de les dues famílies en un casament.

Que dins la sala de reunions hi havia molta llum, que les cortines no estaven passades, que la taula era de vidre transparent, que van deixar a Torra la sala de premsa on compareixen els presidents espanyols i els estrangers i que, atenció, el govern espanyol va posar un servei de traducció simultània.

O sigui, que el govern espanyol va posar cura en tots els detalls simbòlics, i això té una primer fruit, molt important: el reconeixement de l’altre.

Però, tornem-hi: què diuen de la reunió avui?

Doncs que hi ha uns interessos immediats que hi han sortit guanyant, i sobre el resultat de fons (i això és molt curiós), l’independentisme no hi creu gaire, el socialisme hi creu més i el nacionalisme espanyol hi creu molt.

M’explico: ahir Sánchez va enviar una foto a Europa: "M’ocupo de Catalunya, ha començat el diàleg". Va guanyar-se més lleialtat d’Esquerra en els acords, i va neutralitzar l’oposició activa de Junts per Catalunya. Això vol dir que Sánchez té més fàcil aprovar els pressupostos (i aprovar avui l’augment del sostre de despesa de l’Estat en una votació al Congrés). ¿Que per això ha calgut posar una catifa vermella als representants de Puigdemont (a qui va prometre portar detingut) i Junqueras (a la presó)? Tant li fa. Òbviament, Esquerra té motius per estar contenta: va pactar una taula de diàleg, i aquí hi ha la taula.

I sobre els resultats de fons: el mateix president Torra va dir ahir que encara han de rebre resposta sobre com pensen abordar l'autodeterminació i l’amnistia. Escepticisme. El socialisme espanyol va repetint “reencontre”, sense que hagi aflorat, en les últimes hores, cap discrepància pública al PSOE, i en canvi la dreta espanyola treu foc pels queixals: que la reunió és una traïció, que la taula d’ahir no està emparada per cap llei ni cap estructura, que és el reconeixement d’uns delinqüents, que reunir-se és reconèixer que l’altre és un subjecte polític, que d’aquí al referèndum només hi ha un pas... Crec que la reunió d’ahir i les que vindran haurien de ser aprofitades per l'independentisme molt més del que ho ha estat fins ara, però, esclar, hi ha un problema: aviat hi haurà eleccions, i una campanya electoral és l’ambient contrari a la unitat necessària.

La taula, finalment, té una limitació: els canvis estructurals que caldria a Espanya per fer el referèndum, i fins i tot per a una millora blindada del finançament, demanen el suport del PP. Ahir a la taula no hi va seure tot l’Estat, sinó un dels poders de l’Estat, l’executiu.

Finalment, en l’escepticisme que es pugui respirar en el camp de l'independentisme hi pesa, em sembla, el reflex condicionat de tants anys de tensió, com si no se'n sabessin avenir, del diàleg. Com si necessitessin una certa dosi de repressió per afirmar-se. Aquesta és la prova del nou de qualsevol projecte: créixer per afirmació, no per negació. Per això, lluny de desactivar-se, si l'independentisme vol que la part catalana de la taula segui a les reunions amb el govern espanyol ben recolzada, forta, necessita mostrar fortalesa. Per exemple, en el multitudinari acte de demà passat a Perpinyà. Que 70.000 persones es puguin reunir al voltant de Puigdemont, Comín i Ponsatí, que recordin que els drets de l’eurodiputat Oriol Junqueras no van ser respectats, és una manera festiva de dir al govern espanyol, a Europa, que la lluita política per la independència continua.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats. I que tinguem un bon dia.