L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Ara que la vacuna ha arribat a les residències'
Què ha dit de nosaltres, com a societat, aquesta mortaldat a les residències? Què ha dit de com encarem els darrers anys de la nostra vida i els fem encarar als nostres pares i avis? La vacuna no ho resol, això
Si fa nou mesos ens haguessin ensenyat aquesta imatge no l’hauríem entès: una infermera punxa una senyora gran enmig d’una gran expectació periodística, i el vicepresident del govern i la consellera de Salut aplaudeixen.
Avui sabem que aquesta foto és històrica: en nou mesos, la ciència i el mercat han estat capaços de crear una vacuna contra un virus mundial, i ningú no pot negar que aquesta notícia és motiu d’alegria.
Amb tot, els recomanem aquesta pàgina de l’ARA d’avui: Què podràs fer després de vacunar-te i quan, on hi llegim: “Quan una persona estigui completament vacunada però la majoria encara no, la seva vida probablement no canviarà gaire. Segurament estarà més segura quan vagi a una botiga, però els vacunats hauran de continuar portant mascareta i evitar els grans grups i les acumulacions de gent als interiors sempre que sigui possible, perquè els científics encara no saben si les persones vacunades poden transmetre el virus. Les primeres dades són prometedores".
I una última informació: els experts també creuen que difícilment la vida tornarà a ser exactament com el 2019. Hi haurà més mascaretes durant la temporada de la grip o en espais amb molta gent, perquè la consciència haurà crescut i és molt probable que, durant un temps, ens prenguin la temperatura abans d’agafar un avió, posem per cas.
Ara bé, saben què? A Catalunya han mort de covid-19 a les residències 4.334 persones, el 26% del total de morts a Catalunya. Un de cada quatre morts a Catalunya vivia en una residència. ¿Hi haurà canvis també en això en el futur? ¿Ens hem assegurat que les residències seran llocs segurs per als seus ocupants el dia que es torni a escampar un virus? I quan ens haguem tret de sobre la urgència en la resposta a la pandèmia, ¿la societat trobarà la manera com hem de viure el tram final de la nostra vida?
Hem de fer-ho: cada vegada hi ha més gent gran, i cada vegada hi ha gent més gran. Cada vegada la població és més vella, cada vegada els vells viuen més anys. Vivim molt anys: l’esperança de vida a Catalunya és de 80 anys en homes i 86 en dones. Però no sempre hi arribem amb un estat de salut que ens permeti valdre’ns per nosaltres mateixos. Hi ha gent gran amb tantes patologies que necessita una atenció especialitzada i continuada, i això només els ho poden donar en una residència. Per tot això, i perquè la dona, cuidadora de tota la vida de la gent gran i la mainada, s’ha incorporat al mercat de treball, les residències van acabar entrant al nostre estil vida com una realitat normal ja fa ben bé més de 30 anys. Jo encara recordo debats a la televisió sobre si era correcte portar la gent gran a una residència, i si no les estàvem a punt de convertir en aparcaments de persones que ja no podien ser productives.
La pandèmia ha revelat amb cruesa un secret de domini públic: l’estat real d’algunes residències. És clar que cal dotar-les amb més personal, més mitjans i millors connexions entre les prestacions purament de benestar social i les sanitàries. Però, de fons, què ha dit de nosaltres, com a societat, aquesta mortaldat a les residències? Què ha dit de com encarem els darrers anys de la nostra vida i els fem encarar als nostres pares i avis? La vacuna no ho resol, això.
El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia; un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.
