El disc Do outro lado do azul és la culminació d’una aventura que va començar al Festival de Jazz de Barcelona del 2017. Aquell any Andrea Motis va preparar un projecte de directe centrat en la música brasilera que es va materialitzar en un concert l’1 de desembre del 2017. "I a poc a poc es va convertir en un projecte més treballat", recorda. Va ser Sergio Krakowski, que comparteix amb Motis l’autoria d’alguns dels temes originals del disc, qui va implicar en l’aventura els músics que acabarien tocant el cavaquinho i la guitarra de set cordes. "Al final vam tornar-nos a trobar tots plegats l’abril del 2018 a l’Espai Sonor de Montoliu de Segarra, que és on vam gravar el disc. Allà encara vam treballar més el projecte, perquè a més de les versions vam compondre temes propis", explica Motis. El resultat conjuga el caliu rítmic brasiler amb el groove jazzístic d’una artista que ha fet un pas endavant molt significatiu.
Andrea Motis al caliu dels ritmes brasilers
La cantant i trompetista presentarà el disc ‘Do outro lado do azul’ al Festival Strenes
BarcelonaAndrea Motis (Barcelona, 1995) està exultant. “És el disc més treballat que he fet fins ara”, diu a propòsit de Do outro lado do azul (Verve-Universal, 2019), un recorregut del jazz a les músiques brasileres que ella mateixa no dubta a l’hora de descriure com a “més excitant” que l’àlbum anterior, Emotional dance (2017). “És que aquell disc era la presentació internacional, i vam fer el que millor sabíem fer. Es tractava de sentir-nos còmodes, sense prendre tant de risc. Per a Do outro lado do azul, en canvi, ens hem posat en un terreny diferent per fer una cosa diferent”, explica Motis.
La cantant i trompetista barcelonina fa servir un plural que inclou els músics del quintet que lidera (Joan Chamorro, Ignasi Terraza, Josep Traver i Esteve Pi) i els col·laboradors especials que l’han ajudat a tirar endavant un repertori brasiler que abans han interpretat gegants com João Gilberto, Beth Carvalho, Gal Costa i Marisa Monte, entre d’altres. “Òbviament ho faig amb respecte i intentant que no sigui una cosa de mal gust ni que estigui fora de context”, diu.
Tanmateix, el respecte no és cap obstacle per a l’atreviment. Aquesta vegada Motis ha jugat explorant. Assessorada per Sergio Krakowski, ha acaronat ritmes brasilers fugint de la previsible connexió del jazz amb la bossa nova i abraçant, en canvi, la samba. “La bossa nova ja està molt explotada en el món del jazz, i jo ja n’havia fet algunes”, diu Motis, que s’expressa amb desimboltura i alegria en peces com Suadades da guanabara i Pra que discutir com madame. “Aquesta la vam fer molt ràpida, gairebé com un repte i per donar-li aquest to més divertit perquè al cap i a la fi aquesta cançó és un embarbussament”, precisa.
Per aconseguir el color brasiler compta amb especialistes com Fernando del Papa ( cavaquinho ), Matthieu Tétéu Guilemant (guitarra de set cordes) i el mateix Krakowski ( pandeiro ), a més de Christoph Mallinger (violí) i Gabriel Amargant (clarinet). L’equip complet, inclòs el quintet, està convocat per al concert de presentació del 6 d’abril al Festival Strenes de Girona, i també per al que oferirà al novembre al Festival de Jazz de Barcelona, que dedicarà un retrat d’artista a Motis. “Tinc moltes ganes que arribi el concert de Girona, perquè em fa molta il·lusió que puguin venir a tocar els músics de música brasilera amb qui he gravat el disc, i amb els quals no tindré gaires oportunitats de tocar. La gent fliparà amb ells”, diu.
El color del Brasil
Els instruments brasilers i “la manera com els toquen hi donen el color d’allà”, però Motis se surt del guió i posa en joc el violí i el clarinet per aconseguir “un caliu de fusta” i per evitar “sonoritats purament jazzístiques” com les que podia aportar el saxo. De fet, el saxo soprano tot just hi apareix en un arranjament ben peculiar a la versió de Mediterráneo, de Joan Manuel Serrat. “Acabàvem de muntar la versió per a l’espectacle Nits d’Estiu i Festa que vam fer al Teatre Grec quan el Sergio em va dir que hi havia uns ritmes molt afros propis del Brasil que no estaven representats en el disc, i vam decidir incorporar-los a Mediterráneo ”, explica Andrea Motis.
Curiosament, l’Andrea Motis instrumentista va estar a punt de no tenir presència a Do outro lado do azul. "Per a aquest disc tot era molt bo, però l’únic problema era que la trompeta moltes vegades em sobrava. I jo no volia anar tendint cada vegada més a presentar-me com a cantant, perquè jo el que més treballo és la trompeta, i tocar-la em satisfà molt. Aleshores, el fiscorn va ser la salvació. Hi ha molt llocs on realment la trompeta no fa falta, però en canvi sí que hi té sentit el fiscorn, que és més melós, com un trombonet, no té tant d'atac i no és tan agressiu. El fiscorn és la primera vegada que el gravo en un disc. És un instrument molt agraït de tocar i no l’havia explorat prou", explica.