Andrea Motis: "M’agrada pensar que escampo benestar"

BarcelonaLa cantant i trompetista Andrea Motis (Barcelona, 1995) ja fa temps que mira d'anar més enllà de la zona de seguretat. No es conforma amb l'aixopluc del jazz clàssic i els perfums melòdics brasilers, i s'espolsa la timidesa amb un projecte que ha compartit amb la seva parella, el guitarrista i violinista Christoph Mallinger, i altres músics com el baixista Stephan Kondert, el teclista Big Yuki i el bateria Gregory Hutchinson. Plegats han fet el disc Loopholes (2022), la presentació en directe del qual serà el 5 de maig a la Sala Apolo dins del Festival Guitar Bcn. Després vindrà una gira per Europa.

Com t’ha afectat la pandèmia?

— La meva iaia es va morir, desgraciadament. A part d’això, jo estava embarassada quan va ser el confinament i vaig estar amb els meus pares, molt acompanyats tots. Després, quan es va poder obrir tot, va venir el meu company a viure a Barcelona. La pandèmia va unir bastant la família.

Què vols que signifiqui el disc Loopholes en la teva carrera?

— Voldria que signifiqués una incursió en una cosa inexplorada per a mi, i tant de bo aprengui d’aquests estils que fins ara em quedaven a uns quants anys llum, perquè jo venia d’una cosa més tradicional, del jazz més clàssic, que és menys experimental i menys electrònic. De la mà de l'Stephan Kondert i el Christoph Mallinger, que és la meva parella, m’he involucrat en composicions més progressives que les que havia fet abans. Així he conegut una part de la música que tot i que sempre m’ha agradat em queda una mica lluny. D’alguna manera també ha sigut com mostrar una altra part de mi com a músic. Es tractava de treure’m les etiquetes, les pors i la vergonya i ficar-me en una situació diferent.

En quins temes notes que t’has deixat anar més?

— Calima, potser. El vaig triar perquè és una composició del Christoph que m’agradava molt. La melodia, que era difícil d’aprendre, volia que estigués al disc perquè és diferent. Després hi ha Light after dark, perquè vam provar de fer-la amb rap, sense rap, i al final vam triar un entremig que pensava: "Guau, què estic fent?!"

Estàs molt il·lusionada amb aquest nou projecte.

— Sí, molt, perquè estic contenta amb el resultat. He tingut l’oportunitat de tocar amb gent molt bona que s’hi ha involucrat d’una manera increïble. Jo pensava: "Ara agafo les regnes i he de tirar del carro perquè surti una cosa xula". I ha resultat que no sigut tan difícil. Ha sortit molt fluid perquè cadascú ha agafat una responsabilitat i una il·lusió increïbles. Ha sigut molt guai.

Aparentment, la versió d’El pescador, de José Barrios, sembla una cançó estranya en el teu repertori.

— Sí, perquè és una cúmbia. Hi ha gent que m'ha dit que no semblo jo per la manera com canto El pescador. Sí que és veritat que la canto diferent, però en aquest disc el repte ha sigut Deixa’t anar, pel fet de ser en català i de tenir aquest punt Erykah Badu; aquesta barreja no l’havia fet mai. M’havia de veure capaç de fer-ho.

T’agrada la Cécile McLorin Salvant?

— M’encanta.

Acaba de treure un disc boníssim, Ghost song.

— És molt potent, la Cécile. Té molta profunditat i mostra un gran ventall d’emocions sense complexos. I amb la seva personalitat trenca estereotips i barreres. Per a mi és com molt natural i molt pura, és l’antítesi del postureig. Això és el que m’agrada d’ella.

Quins sentiments són els que et costa més interpretar?

— Justament el que et comentava de Deixa’t anar, que té un punt molt sensual. Crec que perquè vinc de tocar jazz tradicional, que és un gènere en què tot és més implícit que explícit, i en canvi Deixa’t anar és com destapar-me. Però no diria que em costi més, crec que és una cosa que he trencat i ara tinc ganes de cantar-la en directe sense cap mena de pudor. Abans era més tímida. Estava bastant segura, però dins una àrea, i el que he fet ha sigut explorar altres àrees, en mi mateixa i en la música. Sentiments que em costi expressar? Crec que tot ho he anat expressant a la meva manera, i potser el que ha canviat és la manera d’expressar-ho.

Si en comptes de formar-te tocant jazz tradicional ho haguessis fet en el hip-hop, ¿potser aquest procés de sensualització hauria sigut diferent?

— Sí, completament segur. Honestament, crec que la música que estava fent, el jazz clàssic, és més diplomàtica que el hip-hop. Tornant a la Cécile McLorin, ella que diu les coses molt clares però manté unes formes, una diplomàcia i una tècnica, i és amb això amb el que més connecto: amb una forma de dir les coses sense descompondre’s. Que l’art a vegades es descompon i té molt atractiu, però mantenir la compostura i ser capaç de comunicar moltes coses em sembla molt virtuós.

Un concert d’una hora i mitja en què a cada cançó t’estiguis trencant és insostenible.

— Esclar. I a vegades els artistes també es trenquen, perquè t’estàs exposant sempre. A més, ets jutjat per la premsa i pel públic, i això no va amb mi. No puc fer això ni vull fer això. Soc més del perfil de la compostura, la diplomàcia que et deia. Vull treballar-m’ho i després ser lliure a l’hora d’expressar-me i de cuidar-me. I, ja que parlem de les emocions, sempre m’he sentit molt atreta per artistes que expressen vitalitat, com el saxofonista Cannonball Adderley. M’agrada expressar vitalitat i el que intento és transmetre positivitat i pau. És el meu objectiu. M’agrada pensar que escampo benestar. Aquesta és una mica la finalitat artística del meu perfil.

Com creus que serà rebut el disc?

— Tinc molta curiositat. Però sobretot tinc ganes de tocar-lo, de portar-lo de gira. Estic molt satisfeta amb la feina que hem fet. Agradi o no agradi, per a mi era un pas necessari i que em venia de gust.

On tens la veu ara? Més madura?

— Sempre dic que estic en el millor moment. Em sento molt lliure, amb una mica més d’experiència i una mica menys de complexos. Estic disfrutant molt, i no em menjo gaire el coco. Em sento molt privilegiada de poder viure de la música i de poder triar el que vull fer. No he de seguir un rol o un personatge, sinó que realment faig i trio el projecte que vull, i de moment va bé. També em sento amb molta responsabilitat perquè justament viure d’un projecte artístic implica cuidar-lo molt. Em sento afortunada de poder ser fidel al que em vingui de gust fer, i de poder comptar amb persones que són molt bons artistes i molt interessants.

—