Trump: quasi un decàleg
Obama va arribar a la Casa Blanca el gener del 2009. Abans de la seva elecció, tenia una bona trajectòria universitària (Colúmbia, Harvard, Chicago) en el camp del dret constitucional i experiència política com a senador. Però tot i així no va arribar a elaborar una doctrina de política exterior (la doctrina Obama) fins al gener del 2012.
Fins al 9 de novembre Donald Trump era un empresari immobiliari multimilionari de Nova York que havia estudiat a l’Escola de Negocis Wharton de la Universitat de Pennsilvània però sense cap experiència ni coneixement del món de la política. La seva sobtada victòria electoral i la seva condició d’ outsider -fins i tot dins del Partit Republicà- fan preveure que una possible “doctrina Trump” que defineixi el full de ruta de l’actuació política i geopolítica dels Estats Units per als propers anys encara trigarà. Però en aquest any llarg de campanya Trump ha impartit prou discursos per entreveure -entre insults i imprecacions- una revisió radical de la política exterior dels EUA. Ras i curt, quan intentem fer aquest destil·lat ens apareix un autèntic (i temible) quasi decàleg.
1. Populisme. Allunyament dels principis clàssics del conservadorisme i escorament cap un model de partit-moviment antipolític que ensuma perfectament els moments d’incertesa de la població barrejant-hi una anàlisi simplificada dels problemes i unes solucions miraculoses i contundents defensades per mitjà d’una retòrica incendiària, sovint xenòfoba i masclista, que simpatitza amb la violència.
2. Nacionalisme. “La meva política exterior sempre posarà els interessos del poble americà i la seguretat americana per damunt de qualsevol altra cosa”. Hi ha un rebuig a les institucions internacionals i una clara reticència a tota mena de cooperació externa. Els lemes “America first” o “Make America great again” són una altra manera d’anunciar el final del compromís americà amb el món i d’enllaçar amb l’onada occidental de populismes de dretes que hem vist en Jean-Marie Le Pen i la seva filla Marine, o en moviments i partits pro Brexit com Britain First o el UKIP, o en els Partits de la Llibertat d’Àustria o d’Holanda, el Fidesz hongarès o Llei i Justícia de Polònia, que comparteixen també les polítiques de control, reducció o deportació de la immigració i de rebuig total a la immigració musulmana.
3. Aïllacionisme. Trump s’allunya dels compromisos de governança global assumits pels demòcrates i molts republicans durant més de mig segle i retorna a la visió clàssica dels estats nació basada en la defensa dels interessos nacionals i refractària a qualsevol mena de propòsits humanitaris. Un exemple el trobem en la voluntat de cancel·lació de l’acord climàtic de París o en la promesa de suspensió de tots els pagaments per a programes de l’ONU sobre escalfament global del planeta.
4. Realisme (vs. idealisme). “La idea que podem crear democràcies occidentals fora, en països que no tenen experiència ni interès a convertir-se en una democràcia occidental, és errònia”. Contra la visió liberal que aspira a la promoció de la democràcia en el món (llei de Michael W. Doyle: “Les democràcies liberals mai no fan la guerra entre elles”), el realisme entén la política exterior com la lògica del poder dels estats per disputar interessos des d’una posició de força, independentment del règim o ideologia que defensin. Per això Trump sintonitza prou bé amb Vladímir Putin o Xi Jinping, perquè tots tres comparteixen la mateixa lògica geopolítica realista.
5. Pragmatisme. En la lògica realista del poder no hi ha enemics o aliats, només hi ha interessos canviants. La dita clàssica de Lord Palmerston segueix vigent: “No tenim aliats eterns i no tenim enemics perpetus. Només els nostres interessos són eterns i perpetus i la nostra obligació és vigilar-los”.
6. Militarisme. Pau per mitjà de la força. Per Trump la millor manera de defensar i negociar els propis interessos és demostrant una força superior als adversaris. “Gastarem el que calgui per reconstruir el nostre exèrcit. Desenvoluparem, construirem i comprarem el millor equipament conegut per la humanitat. El nostre domini militar ha de ser inqüestionat”. Després de la defensa del soft power (Joseph Nye) i l’ smart power (Hillary Clinton) tornem, com en els vells temps de George W. Bush, a la primacia del hard power. És a dir, al predomini del poder militar i econòmic com a via millor per a l’assoliment de la supremacia en el món.
7. Nova política exterior. La llista de possibles iniciatives en aquest apartat no respon necessàriament a una lògica doctrinària sinó a les fílies i fòbies d’un líder populista reactiu. Trump ha proposat, per exemple, desmantellar o reestructurar l’acord nuclear amb l’Iran (amb gran satisfacció de Benjamin Netanyahu i de l’Aràbia Saudita), admetre la proliferació nuclear (acceptació que el Japó i Corea del Sud desenvolupin arsenals nuclears), revisar els compromisos contrets amb l’OTAN o derrotar l’EI.
8. Proteccionisme comercial. Defensa de la indústria, les infraestructures i els llocs de treball del país; explotació màxima de les reserves naturals d’energia; anul·lació o renegociació de tots els acords comercials vigents com ara el TTPI i el NAFTA, i imposició d’aranzels (fins a un 45%) als béns procedents de la Xina i altres països competidors. “D’ençà que la Xina va ingressar a l’OMC els nord-americans han presenciat el tancament de més de 50.000 fàbriques i la pèrdua de desenes de milions de llocs de treball. La Xina sabrà que els EUA tornen a exercir el lideratge global dels negocis”.
9. Occidentalisme. A l’estela de les aportacions del politòleg Samuel Huntington ( El xoc de civilitzacions ), Trump insisteix en la distinció dels valors occidentals i en la necessitat del seu enfortiment. No accepta l’existència de valors universals, sinó diferents civilitzacions amb valors i cosmovisions diferents, el futur de les quals dependrà en part del manteniment de la seva vigència.
Donald Trump coincideix amb l’expresident Bush en el desig d’exercir un lideratge transformacional. No aspira a ser un jardiner sinó un paisatgista. La seva intenció és utilitzar la retroexcavadora presidencial per provocar un moviment profund i brusc sobre el terreny de la política dels EUA. Faig servir la metàfora de la retroexcavadora, però The Economist el presenta en la portada de la seva revista enfilat sobre un elefant. Em temo que el món, cada vegada, s’assemblarà més a una terrisseria.
