Escola i immigració: contra tot fatalisme

i Anna Jolonch
31/07/2018
3 min

Doctora en ciències de l'educació“Quan us sento parlar, quan veig totes les vostres estadístiques i l’anàlisi que en feu, em penso que la meva escola, segons el que vosaltres dieu, s’hauria de tancar. La meva realitat no té res a veure amb el que dibuixa la vostra gràfica. Estem millorant els resultats dels alumnes i tenim un augment de matrícula sorprenent. Les famílies s’han involucrat en la vida del centre, estem oberts al barri i els alumnes estan orgullosos de la seva escola. Per a què em serveixen els vostres informes? Quan deixarem de considerar com a problema els fills de la immigració?” Són paraules de la directora d’una escola de Vic. Avui ella ja està jubilada, però fa uns anys que les porto gravades. Les va dir després de sentir un ponent, i encara em ressonen quan veig el titular “El fracàs escolar dels alumnes immigrants gairebé duplica el dels autòctons”. Aquest cop és notícia arran de la publicació d’un informe del Centre d’Estudis Demogràfics de la UAB, fet amb dades del departament d’Ensenyament i l’Idescat.

No em proposo entrar a valorar l’estudi, però vull reprendre la constatació que fan els autors en les conclusions d’una “racialització intolerable del fracàs escolar a Catalunya”. Aquest llenguatge no el fem servir en el món de l’educació. L’afirmació sorprèn, i genera sentiment d’impotència i desmoralització no només a l’escola. Contrasta amb l’optimisme pedagògic i l’ebullició de la innovació educativa d’aquests darrers temps. I amb l’esperit de l’escola catalana, una escola que es bat cada dia per mantenir la seva aposta per la cohesió social, i que ha fet un esforç enorme i el segueix fent per acollir i integrar l’alumnat nouvingut.

Philippe Meirieu, com a bon pedagog, recorda que ens domina un cert fatalisme, no sense relació amb les teories de la reproducció o del dèficit sociocultural de l’alumnat, que s’han estès i popularitzat. També és cert que fem servir terminologia que té sentit en altres contextos i països. No negaré que és un fet que l’origen econòmic, social i cultural influeix en les trajectòries escolars dels alumnes. I també és cert que “l’amenaça de l’estereotip” fa més difícil l’èxit dels alumnes que es designen en “risc de fracàs”. Però el mateix es pot dir d’una altra manera: les expectatives del professorat, allò que pronostica o espera la mirada del mestre, això sí que és determinant per a l’èxit o el fracàs de molts alumnes.

No tot és atribuïble a l’origen o a “l’efecte composició” de l’alumnat al centre o a l’aula. També es coneix el que s’anomena “efecte centre”, que fa que en circumstàncies equivalents pel que fa a recursos i població, centres semblants obtinguin resultats molt diversos. És aquí on la pedagogia, el professorat i el lideratge educatiu tenen molt a fer per a la millora dels índex de fracàs i abandó.

La qualitat del professorat i de la docència, seguides de la qualitat del lideratge, són la clau que fa la diferència entre centres, especialment per als alumnes desfavorits. Més enllà del determinisme sociològic, i més enllà de la reproducció de les desigualtats, sabem que l’escola, els mestres i la pedagogia tenen un protagonisme indiscutible en el decurs dels esdeveniments. Per això és important reconèixer les històries d’èxit, i seguir avançant en iniciatives i accions orientades a la millora de la formació inicial i permanent, els suports al treball a l’aula, i els plans de desenvolupament professional. No cal dir que el primer que compta és el compromís ètic del professorat, un compromís amb cada alumne i el mateix centre. Moltes de les respostes i propostes renovadores s’han gestat des de les escoles mateixes, en resposta a reptes abans no imaginats. Hi ha escoles que revelen que és possible l’excel·lència per a tothom. Escoles on la diversitat cultural és un valor i els diferents talents de l’alumnat són reconeguts.

Hi ha molt a fer en termes de millora de les polítiques d’equilibri escolar per deixar de concentrar i segregar l’alumnat. És una bona notícia que es vulgui generar consens per combatre la segregació i les desigualtats en la qualitat de l’oferta. Encara tenim molt a millorar en les polítiques per a l’equitat i la redistribució dels recursos si volem assegurar l’èxit educatiu per a tothom. Però la principal mesura per a l’escolaritat equilibrada és que les escoles amb més necessitats tinguin més recursos, i que tinguin també els millors mestres i líders pedagògics. Un lideratge com el d’aquella directora de Vic que tinc gravat a la memòria, i el de molts altres que fan possible l’èxit educatiu. Un èxit que neix contra tot fatalisme, perquè creuen en les capacitats de cadascun dels seus alumnes.

stats