Els nens i les pantalles amigues

El primer dia que els meus fills de set anys van sortir al carrer després de setmanes de confinament se sentien molt estranys. Ho miraven tot amb un cert recel i incomoditat. Com si aquell món exterior ja no els pertanyés. “És que ara estem acostumats a estar casa”, em van dir. I certament, s’havien adaptat a viure relacionant-se amb l’exterior solament a través de les finestres: les reals però, sobretot, les de pantalles com la televisió i la tauleta. Inevitablement, i aquest neguit l’hem compartit molts pares i mares, la crisi del covid-19 ens ha empès a recórrer als dispositius per poder conciliar la vida personal amb la professional, cosa que ens ha fet molt més conscients del seu inequívoc caràcter addictiu.

Ara que acabem el procés de desconfinament, que algunes escoles han obert, encara que de forma simbòlica, i que, fins i tot, sembla que hi haurà alguns casals d’estiu on els nens i nenes podran recuperar una certa rutina, els pares i mares ens adonem que els nostres fills han canviat. L’experiència emocional del confinament inevitablement els deixarà una petjada i, cosa que encara ens preocupa més, s’han establert uns hàbits de consum audiovisual sobre els quals es fa evident que és important reflexionar. D’una banda, aquesta situació revela més obertament la necessitat que els continguts audiovisuals siguin qüestionats. Una tasca que, al meu entendre, implica el sector audiovisual en companyia i sintonia amb altres professionals provinents del món de l’educació però també de la psicologia o la neurociència. A la meva generació i a les anteriors, que hem viscut sense internet i sense la preeminència de l’audiovisual, ens pot semblar difícil entendre fins a quin punt les fronteres entre realitat i ficció es poden arribar a diluir en les generacions que han crescut amb la inequívoca i imparable ubiqüitat dels continguts audiovisuals.

Per una altra banda, hi ha la qüestió dels hàbits pròpiament, de la quantitat de temps que inverteixen les noves generacions en sèries, vídeos de YouTube, videojocs i xarxes socials. Com es pot trobar l’equilibri entre un consum assenyat, i fins i tot necessari per acompanyar la necessitat d’evasió que sentim totes les persones –i més en situacions excepcionals com la del confinament–, i un consum desmesurat que pot arribar a bloquejar una relació saludable amb la realitat? La qüestió no és senzilla de respondre i m’ha fet pensar en una companya de pis de la meva època universitària. La noia havia crescut en una casa on no hi havia televisió. Estem parlant dels anys vuitanta, quan tots els nens vèiem la sèrie V i ens passàvem tota la setmana parlant de l’últim capítol emès el dissabte. Ella confessava haver-se sentit desplaçada pel fet que tots els nens i nenes parlaven d’un contingut al qual ella no tenia accés. Alhora, recordo que, durant aquells anys, es va passar hores davant de la televisió que teníem al pis d’estudiants, sempre amb el semblant extasiat, com si empatxant-se dels nous continguts pogués recuperar d’alguna manera tot el que no havia pogut veure de petita.

Amb aquesta anècdota tinc molt clar que la prohibició no és un camí. Els dispositius i continguts són allà, han vingut per quedar-se, i el que hem d’aconseguir és que es converteixin en les nostres pantalles amigues. La qüestió important és, doncs, com ho fem. I en aquest sentit penso que és importantíssim fomentar la desconstrucció del llenguatge audiovisual des d’edats molt primerenques i fer-ho amb l’acompanyament dels pares i mares però també, i sobretot, amb la introducció d’aquesta dinàmica als currículums escolars ja des de l’etapa d’infantil. Desconstruir el llenguatge vol dir fer conscients els nens de la capacitat de manipulació que tota construcció audiovisual implica, explorar-ne i discutir-ne les costures, posar en relleu els interessos comercials i econòmics subjacents... Alhora, penso que és urgent que l’escola integri la història del cinema pròpia i fomenti el visionat dels continguts que s’han produït i es produeixen en el nostre territori perquè, entre altres coses, contribueixen a explicar la pròpia identitat i permeten qüestionar els continguts majoritaris que tendeixen a globalitzar oblidant-se de la singularitat i els matisos locals amb la pobresa cultural que això comporta. Es tracta, en definitiva, d’inculcar en les noves generacions un esperit vertaderament crític cap a tot allò que veuen i amb què juguen amb l’objectiu que esdevinguin molt menys vulnerables a l’exposició o, fins i tot, a l’excés d’exposició. Uns nens i joves conscients discerneixen i trien i és més difícil que caiguin en qualsevol parany o perill perquè van equipats amb les eines necessàries per ser lliures.