Revertir la cultura audiovisual de la violació

En la passada edició del Festival de Cinema de Venècia es va reestrenar 'Irreversible', del cineasta argentí Gaspar Noé, un film presentat el 2002 amb gran polèmica per la brutal violació que pateix el personatge protagonista, interpretat per Monica Bellucci. Mentre que la pel·lícula original era narrada en sentit cronològic invers, el motiu oficial de la reestrena era presentar un nou muntatge que respectés el sentit cronològic convencional de la història. Tanmateix, el centre de l’atenció mediàtica pel film ha seguit sent el mateix: la polèmica al voltant de la brutal violació representada a la pantalla. Per què?

Malauradament, l’explotació i la mercantilització de la representació de la violència contra les dones és més que habitual en el cinema i l’audiovisual i ens cal una anàlisi exhaustiva no només per entendre'n els motius, sinó també com funciona el seu engranatge, la seva capacitat d’adherència i el seu poder d’expansió i transmissió generacional, és a dir, la seva naturalització dins de la nostra societat. D’una banda, ens trobem amb el cas de la indústria del porno, on la cosificació de la dona i la violència envers el seu cos és constantment legitimada, alimentant així un imaginari que traspassa les fronteres de l’ètica i la humanitat. De l’altra, tenim el cinema i les arts audiovisuals, on la qüestió de la representació de la violència contra les dones pren una altra consideració perquè el territori en el qual s’emmarca és precisament l’artístic, un espai on el concepte de llibertat s’expandeix i on l’existència d’una línia ètica entre la realitat i la imaginació fluctua i de vegades fins i tot s’esvaeix sense que sigui evident, com en el cas del porno. Com ens n'assabentem, doncs, quan una pel·lícula està traspassant aquesta frontera? De quina manera percebem que una pel·lícula està legitimant i aplaudint la violència contra les dones? La pregunta no és fàcil de contestar, perquè en part té més a veure amb l’experiència subjectiva de l’espectador que amb la representació de la violència en si mateixa: és a través de la subtil percepció sensorial i emocional d'allò que emana de l’obra artística, més enllà del que pròpiament es veu a la pantalla, que el film transmet una opció moral, uns valors sobre el món, i una forma concreta de relacionar-se amb l’alteritat. En el cas de la pel·lícula de Gaspar Noé, com en tantíssimes altres, no és només, doncs, la representació de la violació en si mateixa el que genera polèmica i rebuig, sinó el fet que, com a espectadors, sentim que la mirada sobre aquesta violació és sàdica i cruel, percebem nítidament que no s’estableix cap vincle amb el patiment del personatge femení i, per tant, ens fereix profundament que no hi hagi cap rastre d’empatia ni, per tant, de valor humà en la visualització d’aquesta violència.

Les preguntes que urgeix fer-nos, doncs, són: ¿per què aquesta sàdica forma de mirar sembla tenir tants adeptes en el món audiovisual?; ¿quina traducció té a la realitat?; ¿què ens diu de les dinàmiques reals entre les persones més enllà de les aparences?; ¿com posa en crisi els fonaments de la nostra societat i el sentit del nostre efímer pas per aquesta vida? Dues accions em semblen urgents i necessàries per començar a incidir-hi. D’una banda, implantar arreu una pedagogia de la mirada audiovisual centrada en l’experiència artística de l’espectador que posi en primer terme la recepció dels intangibles i la forma com els valors i les opcions morals es transmeten a través d’imatges i sons. En definitiva, fer-nos conscients de com les pel·lícules miren el que miren i des de quina opció vital ho fan. De l’altra, necessitem que les creadores i els creadors feministes s’atreveixin a filmar la violència contra les dones des d’aquesta altra mirada curosa, respectuosa, renovadora i humanitzant, que sigui capaç de fer cicatritzar la fractura oberta pels segles de brutalitat patriarcal contra les dones. Filmant la violència d’aquesta manera, la condemnarem sense legitimar-la, farem la important tasca de visibilitzar-la sense proposar gaudir-ne i contribuirem a aconseguir la consciència per erradicar-la. “L’art, com la moral, consisteix en traçar la línia en algun lloc”, va dir encertadament l’escriptor G.K. Chesterton. Només cal que ens fixem en el lloc que hem triat i si ens hi quedaríem a viure en cas que en lloc de ser nosaltres fóssim l’altre a qui ens hem acostumat a mirar.