Sobre els estrafolaris manifestants anticonfinament d'Alemanya

Aquest estiu milers de persones s'han manifestat a Berlín per reclamar la fi de les restriccions per la pandèmia. El dissabte 29 d'agost, per exemple, van ser al voltant de 38.000. S'hi va poder veure una barreja estrafolària: famílies i persones grans amb extremistes d'extrema dreta, alguns dels quals portaven esvàstiques tatuades. Els manifestants lluïen pancartes que deien “Traieu-vos les màscares dels esclaus”, mentre que d'altres brandaven banderes de la pau. Molts cridaven “Som la gent” i d'altres demanaven al president Trump i al president rus Vladímir Putin que “alliberessin” Alemanya.

En una escena que obligatòriament hem d'inscriure en la història del país, un grup que portava la Reichsflagge, la bandera negra, blanca i vermella de l'Imperi Alemany que va servir de base per a la que es va utilitzar durant el règim nazi, va saltar-se la barrera policial i va intentar entrar al Reichstag, l'edifici del Parlament.

Va ser una escalada terrible en una seqüència de protestes contra la resposta del país a la pandèmia que va començar a l'abril a Stuttgart. D'aleshores ençà s'han escampat arreu del país, amb un èxit divers -alguna vegada traient 250 persones al carrer; d'altres, 5.000-. L'1 d'agost van franquejar un llindar: unes 30.000 persones es van reunir a Berlín.

Aquests manifestants són un misteri. Una de les coses més estranyes sobre ells és que no tenen gairebé res per què protestar: la majoria de les restriccions, que mai no han estat tan estrictes com en altres països europeus, s'han aixecat.

Qui són, llavors? Què els porta al carrer? Han vingut per quedar-se?

Michael Ballweg, un empresari de Stuttgart que té una empresa de software, n'és una figura fonamental. Ballweg, que no va respondre a una petició d'entrevista, és el fundador de Querdenken 711 —querdenken vol dir pensament lateral i 0711 és el codi postal de Stuttgart—, l'organització que ha registrat la majoria de les manifestacions, la de dissabte passat inclosa.

“Avui soc aquí —va dir Ballweg en el seu discurs d'obertura de la protesta de Berlín de l'1 d'agost— perquè no m'agrada el món que em presenta el govern federal”, un món que va descriure com el del control, les restriccions i la por. Tot i que no qüestiona obertament l'existència del virus, assegura que és menys perillós del que el govern diu i que les restriccions són excessives. “No hi ha cap pandèmia”, ha dit.

Sembla creure en les teories de la conspiració. Durant el discurs d'obertura de Ballweg, va semblar que feia referència al grup nord-americà QAnon al recitar una frase vinculada a aquest grup que ha estat usada amb freqüència a les xarxes social: “On va un, hi anem tots” (“Where we go one, we go all”). També va fer referència a Trump, de qui molts esperen que “ens salvi a tots”. Tot i que ara estan decebuts quan el veuen promoure l'ús de mascaretes.

Ballweg és la punta de l'iceberg. A la protesta de Stuttgart del 9 de maig, Ken Jebsen, un expresentador de la ràdio pública que va ser despatxat per comentaris antisemites i que s'ha convertit en un youtuber famós, va assegurar que el virus és “un cavall de Troia” dissenyat per “fer més poderosos l'estat i els lobistes i les companyies que l'assessoren, i més impotents els ciutadans”.

Les opinions d'aquest estil són legió. Wolfgang Wodarg, un físic i exdiputat federal socialdemòcrata molt citat pels manifestants, ha assegurat, entre d'altres coses, que les noves vacunes alteraran “genèticament” les persones, i va retratar la cobertura mediàtica de la pandèmia com a part d'un intent per beneficiar la “cobdiciosa” indústria farmacèutica.

L'escepticisme al voltant del perill del virus és habitual entre els manifestants. De vegades és relativament benigne: una manifestant d'Hamburg, per exemple, deia que dubtava de la severitat del virus perquè no podia veure directament ni hospitals abarrotats ni “ningú desplomar-se” als carrers. Però alimentat per les teories de la conspiració i atiat per la desconfiança cap als mitjans tradicionals, aquest escepticisme equival a una potent visió del món.

No ens sorprèn que les protestes hagin aconseguit l'adhesió de seguidors d'extrema dreta. Grups d'extremistes de dreta van donar suport a la gran manifestació de Berlín de l'1 d'agost —organitzant viatges a la ciutat, per exemple— i fins i tot han controlat algunes de les protestes més petites i primerenques a la capital. Figures com l'extremista de dretes i youtuber antisemita Der Volkslehrer (“El mestre del poble”) han intervingut en alguns actes, en els quals fins i tot han participat membres del partit populista d'extrema dreta Alternativa per a Alemanya.

La protesta del 29 d'agost, que va convertir-se en una desfilada de líders d'extrema dreta, els de sempre i els nouvinguts, va portar les coses més enllà. Els grups de dreta eren molt més nombrosos i es van comportar de manera més agressiva, amb la culminació en l'intent d'entrar a l'edifici del Parlament.

Tot i això, el gruix dels manifestants no són devots creients de la dreta. Però hi comparteixen algunes característiques. Els que han quedat molt malparats econòmicament pel confinament —per exemple, la gent que ha perdut la feina en la indústria de serveis— “no van a les protestes”, m'explica Simon Teune, sociòleg a la Universitat Tècnica de Berlín que ha estat estudiant les protestes. “Tinc la impressió que són sobretot gent de classe mitjana amb una educació per sobre de la mitjana”, em diu.

A pesar de compartir actitud i posició socioeconòmica, els manifestants no estan en cap cas units: parlar d'un nou moviment anticonfinament podria ser una exageració. “Estic segur que tant els manifestants com els seus líders tornaran a desaparèixer -diu Teune-. El que els falta per formar un moviment polític durador i més organitzat és un objectiu comú”.

Però ens equivocaríem si menystinguéssim les protestes per insignificants. Rere aquesta coalició estranya de ciutadans normals, teòrics de la conspiració i extremistes d'ultradreta hi ha la creença que han descobert una veritat oculta, que havia estat ignorada o amagada a consciència —el mateix impuls que alimenta els moviments populistes arreu del món—. Aquesta convicció, com assenyala Teune, pot derivar en violència.

És més, la profunditat de la desconfiança en el govern i en els mitjans tradicionals és preocupant. La tecnologia hi juga un paper: les protestes probablement no serien possibles sense els entorns tancats dels canals de Telegram i els grups de WhatsApp; i són impensables sense l'algoritme de YouTube, que continua mostrant-te més i més del mateix un cop has mirat el primer vídeo de Wolfgang Wodarg.

Hi ha moltes coses per rumiar. Encara que les protestes puguin esvair-se, el sentiment de sospita ressentida —i les eines que l'alimenten— no marxarà tan aviat.

Traducció: Andreu Gomila

Copyright The New York Times