Anna Surinyach: “Hem de deixar de tirar tantes fotos, i pensar molt més abans de començar”

Deixo enrere la plaça dels Àngels i, al girar pel carrer d’Elisabets, entro a la Capella dels Infants Orfes, que fent honor al seu nom no només acull un dels centres del Cidob, sinó també la redacció de la revista 5W, on m’espera l’Anna. La cosa santa no s’acaba aquí, perquè la seva filosofia de fotoperiodisme reposat viatjarà fins a un antic convent del Berguedà. Demà, 8 d’agost, a les 18 hores s’inaugura al Konvent de Cal Rosal Necessari. #FotoperiodismeNarratiu, un conjunt d’exposicions dels millors reportatges dels cinc de la publicació sobre “supervivències, perspectiva de gènere, medi ambient i moviments de població”, que és un tema que han tractat des dels inicis: “Per exemple, Santi Palacios, un dels nostres col·laboradors, l’ha retratat en tres fronteres del Mediterrani: Melilla, on va començar, Itàlia, i Grècia, vivint a Lesbos”.

Fins al 30 de setembre una dotzena de treballs aniran acompanyats de xerrades que barrejaran fotògrafs i experts, i la projecció del documental #Boza, fet per la Séverine Sajous (que també exposa a Avià), i la mateixa Anna Surinyach. “Parlem dels moviments de població a partir de les imatges que els migrants graven amb els seus propis mòbils. He arribat a fotografiar persones gravant-se a l’arribar, explicant-ho als familiars. Boza és la paraula que criden la majoria de subsaharians quan trepitgen sòl europeu, sobretot espanyol. Ho diuen quan salten la tanca de Melilla o quan els rescata Salvament Marítim, i potser el nom ve justament del terme nàutic, de la corda que els llancen, però ningú sap ben bé què significa, per a cadascú vol dir una cosa. Els periodistes diuen que és llibertat, però cap dels protagonistes ho ha dit”.

L’audiovisual mostra com es veuen reflectits els migrants en les imatges dels fotoperiodistes. El subtil detonant es remunta al 2018, quan l’Anna treballava a Algesires: “Estava cansada de veure com molts fotògrafs fèiem les mateixes imatges de molta gent dormint als vaixells de Salvament Marítim. Jo no hi trobava el sentit. Aquell juny vam anar a un míting de Vox a Tarifa, només amb 15 persones. A l’agost es va repetir i ja n’hi havia 400, amb un discurs basat en el rebuig a la immigració, i l’Abascal ensenyant portades de diari amb fotos que havíem fet nosaltres, la premsa, dient que els migrants ens envaïen. Ens vam adonar que les nostres imatges afavorien el contrari del que nosaltres defensem”.

Connectant-t’ho amb aquesta experiència, l’Anna va recordar un projecte de la Séverine Sajous a la Jungla de Calais, on l’artista visual, veient-hi l’allau de fotògrafs, i els cartells dels migrants de “ No photo ” o “ One photo 10 euros ”, va decidir muntar una agència de fotògrafs amb els migrants, repartint-los càmeres, i cada vegada que els cremaven el campament, ells mateixos ho fotografiaven. Van acabar fent-ne postals per enviar-les com a missatge a tot el món. “Em vaig posar en contacte amb la Séverine, perquè a totes dues ens interessa reflexionar sobre com expliquem les coses i trobar altres maneres. La gent està saturada d’imatges i has de ser més profund i personal. Al Sudan del Sud, o en rescats al Mediterrani, que hi porto anys, veig que cada cop va a pitjor, ja no sé com enfocar-ho perquè arribi a algú. ¿Realment serveix aquesta feina nostra? Crec que sí, si no no la faria. És més la sensació de frustració que no pas que m’ho passi malament treballant. ¿Com pot ser que la gent no entengui que la llibertat de moviment ha de ser per a tothom? Amb el temps vas sentint un compromís. He passat de les ganes egoistes de viatjar i conèixer món a la necessitat de voler tornar per intentar d’explicar-ho millor i diferent. El fotoperiodisme no està mort, però hem de deixar de tirar tantes fotos, i pensar molt més abans de començar”.