L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Com volen no estar amoïnats per la reputació d’Espanya?’

L’estat espanyol està tensionant tots els seus músculs, totes les seves fibres perquè el judici començarà aviat. N’hi ha prou amb una simple ullada a les notícies d’aquest dimarts per confirmar allò que tantes vegades hem comentat: aquest serà un judici d’estat. En va donar l’ordre el rei Felip de Borbó el 3 d’octubre del 2017 amb el seu ‘¡A por ellos!’. Els jutges del Suprem es consideren l’última trinxera de la unitat d’Espanya que els polítics no han sabut garantir i l’exèrcit no pot garantir per la força de les armes quan s’és soci de la Unió Europea.

Mirin, avui tenim que el Tribunal Suprem denega la llibertat dels presos polítics durant el judici amb dos arguments. Un, que el seu cas no té res a veure amb el de l’opositor kurd Demirtas perquè els presos catalans eren al govern i no estaven silenciats. Aquest argument no s’aguanta perquè tant a Demirtas com als presos catalans els han perjudicat el dret a la defensa amb una presó preventiva injustificable. I dos, tampoc no els deixen en llibertat perquè Puigdemont és a Bèlgica (“és un fet notori l’existència fora del territori espanyol d’estructures de poder organitzades”) i Torra i Torrent han anat a veure els presos a la presó (“algunes autoritats del Parlament i el Govern s’hi han desplaçat per mantenir reunions amb les persones integrants d’aquestes estructures”). Sobre aquest increïble argument m’agradaria recordar el que va dir aquí fa pocs dies l’advocat August Gil Matamala quan li van preguntar si li sembla aplicable el risc de fuga perquè hi ha companys de la mateixa causa que són a l’exili.

Hi ha polseres per saber on és una persona. Si amb el mòbil a la butxaca ja saben on som. I que diguin que com que tenen visites dels presidents de la Generalitat i del Parlament hi ha risc de fuga és inexplicable.

És evident que no deixant-los sortir l’Estat, el poder judicial, no és tan sols que no vulgui córrer cap risc, sinó que la presó preventiva de 15 mesos fonamentada en una acusació de rebel·lió que no s’aguanta està en part destinada a servir d’escarment als catalans d’ara i als del futur. És un puny de ferro dins un guant que voldria ser de seda. Tot molt argumentat, encara que els arguments no se sostinguin. Per exemple, ahir, en aquesta interlocutòria del Suprem, per intentar demostrar que no hi ha nou presos polítics el tribunal afirma que “no es criminalitza una ideologia”. Sort que no es criminalitza, però encara estem esperant la investidura de Puigdemont, o de Sànchez o de Turull. I encara estem esperant la llibertat de la presidenta Forcadell, a la presó per haver organitzat els debats del Parlament sobre allò que ara el Suprem diu “que no es criminalitza”.

Hi ha respostes molt significatives de l’Estat. Ahir, a la fiscal general li pregunten per la presència d’observadors internacionals i dona a entendre que hi està en contra perquè no es pot ser més transparent. Molt bé, si no es pot ser més transparent i no hi ha res a amagar, per què no s’accepta la presència al judici d’observadors internacionals?

Fa gràcia la fiscal general quan diu tota contenta que “el judici serà televisat; què més es pot demanar?”, com si el fet que hi hagi càmeres fos un màxim. Home, és un mínim. Només faltaria. Vejam si ens entenem, perquè l’Estat intenta confondre’ns. Una cosa són les formes del judici, que veurem per televisió i que amb tota probabilitat seran impecables, amb allò que aguanta el judici i que no veurem per televisió: els 15 mesos de presó preventiva injustificada, una instrucció que no ha estat impecable, la politització del judici per part dels mateixos jutges del Suprem i la creació d’una opinió pública a la qual s’ha induït a creure que els asseguts a la banqueta són el mateix que Tejero i Milans del Bosch.

Si tot és tan clar i no hi ha res a amagar, per què cal dirigir-se a l’opinió pública internacional i fer campanya amb diners públics per explicar el judici? La campanya la dirigirà la diputada socialista Irene Lozano (ex UpyD), que treballarà a les ordres de Pedro Sánchez i Josep Borrell. Diuen que ho fan per contrarestar la propaganda independentista. Home, el ministre que no fa gaire va dir que algunes imatges de la violència policial de l’1 d’Octubre eren falses no sembla la millor garantia d’informació fiable.

Per tot plegat, quan avui llegim que el Suprem assegura d’entrada que no serà un judici polític contra l’independentisme, penses en allò d'‘excusatio non petita, accusatio manifesta’.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.