ENTREVISTA

Lídia Heredia: “Els periodistes no podem deixar que s’utilitzin les emocions per no retre comptes del Procés”

i Antoni Bassas
12/12/2020
8 min

Equip “Cal que tothom sigui talentós i pencaire, perquè una cosa sense l’altra no va” Estil “Hi ha notícies que han quedat dites però no explicades, i hi trobo un plaer en no deixar passar les coses”

De tot el que fas que no veiem al capdavant d’ Els matins de TV3, quina és la feina més important?

L’equip. Treballar amb un equip que ens diem on l’hem vessat, on l’hem encertat... Un programa de televisió és un transatlàntic, i a vegades costa virar. Per tant, cal treballar com si fos natació sincronitzada, amb un grup que entén la feina més o menys com tu, però que alhora sap discrepar de tu. Ells segueixen el teu ritme i tu et deixes tibar per ells. Aquest equilibri és bàsic. Cal algú davant la càmera i cal un equip. Ah, i cal que tothom sigui talentós i pencaire, perquè una cosa sense l’altra no va.

El pots triar tu, l’equip?

He anat fent. A vegades treballes amb persones que al cap d’un temps no s’hi senten a gust o, al contrari, amb gent que et diu: “M’agrada estar aquí perquè m’agrada la manera que teniu de fer les coses”. Això et dona una satisfacció interna que, mira, no l’havia compartit fins ara.

I quina és la manera que teniu de fer les coses?

Primer, haver connectat amb el fil de tots els Matins que hi ha hagut a TV3, des dels primers als més recents del Cuní o l’Oltra, en el sentit que l’espectador i l’espectadora sàpiguen que, si passa alguna cosa, nosaltres hi serem. I segon, fer-ho amb una mirada pròpia, i això és el que més costa.

I quina és aquesta mirada?

No som presoners de l’actualitat estricta. No puc fer un programa com si el món s’acabés cada dia perquè el món està molt corcat però no s’acaba cada dia. Llavors, jo faig un pacte tàcit amb l’audiència: “Vostès no pateixin que si el món s’acaba, nosaltres els hi explicarem, però avui dedicarem, què sé jo, 20 minuts de televisió pública a explicar bé què està passant amb els rohingyes”. Això ho hem fet i ens ha anat bé, perquè ens ho creiem i se’ns nota.

A vegades torneu a titulars de tres dies enrere.

Sí, jo li dic a l’equip que hi ha notícies que han quedat dites però no explicades, i hi trobo un plaer, en no deixar passar les coses. ¿Com que ja ho vam dir, no ho hem de tornar a explicar? Admeto que anem una mica a contracorrent, i per això dic que estic contenta que hagi funcionat, i que la direcció de la casa i d’informatius ens hagi donat confiança per fer-ho.

Deveu tenir discussions importants, a l’equip.

És que els periodistes hem de discutir més. A les redaccions en general trobo que ha baixat el nivell de discussió professional sobre si ho hem fet prou bé. I un programa diari de tantes hores dona per cometre uns quants errors de valoració.

¿Treballar en una tele pública a què t’obliga davant de la càmera?

M’obliga com m’obligaria a tot arreu, perquè el periodisme té una part de servei públic el facis des d’on el facis. I aquí, torno al tema del debat: els periodistes a què ens dediquem? A explicar les coses que passen, perquè també ens hem dedicat a explicar les coses que volíem que passessin, hem contribuït a la confusió i al soroll, que és una cosa que a mi m’obsessiona i amb la Montse Mora, la subdirectora del programa (sense ella no el faria, que quedi dit), ho tenim com un dels objectius: hem de ser molt clars. No contribuirem als falsos debats, que és un mal del periodisme d’ara.

Posa’m un exemple de fals debat.

¿Ens agafem a la primera esgarrinxada de declaració i contradeclaració i pugem a la roda? I això, què transforma? Per posar un exemple de fa uns dies, la llei Celaá d’educació. ¿Hi ha motiu per a aquesta batussa? Què diu exactament aquest projecte de llei pendent d’aprovar? Llegir-se la llei és un temps invertit, en termes de periodisme. No simplifiquem les coses, perquè les coses no són simples.

De quin concepte ets partidària? Neutralitat, objectivitat, pluralitat?

L’objectivitat és un lloc on anar. Cadascú té les seves motxilles i reconèixer això no és enganyar a ningú. Honestedat em sembla el més adequat.

A vegades a les entrevistes fas cara de no creure’t gaire el que t’estan contestant.

Les entrevistes és d’allò que mai en saps prou, però en el cas de les entrevistes polítiques, que són les que et posen una mica més en tensió, ningú ha de venir ni acollonit ni com si estigués a cal sogre. Les entrevistes miro de preparar-me-les bé perquè és la manera de poder improvisar, però el fonamental és preguntar per la seva responsabilitat. Jo em veig a mi mateixa agafant la pilota i tornant-la a posar a dins el camp. Ells tot el dia pilotes fora... i tu agafa la pilota i torna-la a posar a dins, a veure si ara ens aclarim. Esclar, això en una entrevista en directe no ho pots allargar fins a la paròdia perquè en els últims anys els polítics venen patint per la por de quin serà el titular.

Alguns potser venen tensos, però últimament els polítics s’encaren amb el periodista.

Perquè et volen arrossegar al debat, amb l’objectiu que piquis.

Et va passar amb l’Albert Rivera.

Aquella entrevista és dels episodis més desagradables que m’han passat mai en directe. ¿Saps que no me l’he tornat a mirar més? Des del seu punt de vista i pels seus clics, segurament ell va guanyar, però saps què passa amb TV3 enmig del debat polític? Que TV3 pot tenir un marge de millora altíssim, però quan li fas una esmena a la totalitat, com aquella de Rivera, ja no hi ha debat. I t’obliga a tu, que en circumstàncies normals admetries crítiques, a dir: “No, escolti, per aquí no”. En aquell moment vaig defensar la meva feina, ni més ni menys.

Catorze mesos més tard, Rivera va plegar. Llavors sí que es va fer realitat l’“ Hasta luego, Lucas ”.

Fins i tot ho vaig dir en el programa de la nit electoral. Jo, ni me n’alegro ni no me n’alegro. No sé què deu pensar ell ara, tres anys després, però vaig tenir la sensació que em feien pagar a mi no sé què, i em vaig sentir també menyspreada com a professional, i això no li agrada a ningú.

TV3 carrega amb el pes de ser més que una televisió.

Però nosaltres només la podem defensar des de la feina que fem, i no ens hem de moure del terreny professional. Particularment, no he volgut quedar per dinar amb polítics que entrevisto. No dic que no es pugui fer, però mai he volgut que m’expliquin res fora d’aquest plató, i estic contenta d’haver-ho fet, perquè tinc la consciència molt tranquil·la.

Però des de la sentència de l’Estatut, els temps no han estat gens tranquils a Catalunya.

Recordo perfectament que el dia que va entrar a la presó mig Govern vaig fer un parell de mails a dues persones amb qui tinc confiança professional i vaig dir: “Què farem ara? Com quedarem tots? Tenallats?”

Què és el que creies que no podries explicar?

No ho sabria dir perquè, fins i tot ara, penso que no hem paït tot el que va passar aquella tardor. Tenim mig Govern a la presó i mig a l’exili. Com fer la nostra feina sense que aquesta situació emocionalment tan bèstia no ens fes ballar el cap? O com preguntar-ho tot a tothom, fins i tot als membres d’aquest Govern a la presó o a l’exili, amb el pes d’una situació tan injusta, almenys per a mi? El risc que el càstig penal, fora mida, ens impedís fer la feina amb rigor ha estat el meu neguit professional aquests tres anys. Perquè malgrat que pensem que la seva situació de presó o exili és desproporcionada, no fem cap favor al periodisme si deixem que aquesta pantalla emocional s’utilitzi per no retre comptes d’un projecte polític que no va sortir bé. Els periodistes no podem deixar que s’utilitzin les emocions per no retre comptes del Procés. T’asseguro que cada dia ho he mirat de fer perquè no podem contribuir al malentès.

A quin malentès?

Aquests últims tres anys hi ha hagut un malentès rere l’altre i potser a vegades el periodisme hem comprat mitges veritats, i hem deixat passar coses. Jo intento que el convidat no estigui incòmode perquè si ho està no respon preguntes, i l’important són les respostes, no el lluïment de les preguntes, però recordo els anys 14, 15, 16, jo m’havia sentit dir en directe “Vostè és una mica esquerpa”, per preguntar tres o quatre vegades “Això com ho farem?”

Qui t’ho va dir?

L’Oriol Junqueras, però no passa res. Ara, quan mires enrere, veus que hi havia com una inèrcia que s’ho emportava tot, i interpel·lar era la meva obligació. Per això, quan ve Albert Rivera i m’acusa de segons què, tinc molt clar que no. Crec que puc dir que els treballadors de TV3 tenim clar que ni una tele governamental ni una tele institucional, som una tele pública.

Quan un vicepresident del Govern demana als periodistes que no filtrin, què haurien de contestar els periodistes?

Home, això va ser fortet, també. Saps què passa amb això de les filtracions? Que no pot ser que quan ho treguis tu sigui una exclusiva i quan ho tregui un altre sigui una filtració. I, d’altra banda, no m’agradaria ser a la pell dels polítics, però són ells els que han de parar el cop amb els sectors amb què estan negociant, no dir que la culpa és de qui ho publica.

Fa un mes les tele americanes van tallar un discurs de Trump perquè deien que deia mentides.

Tinc molts dubtes sobre aquest tema, perquè, abans de Trump, quanta mentida hem deixat passar?

A aquestes altures, com et compensa l’esforç de llevar-te de matinada?

M’agrada cosir-ho tot, ser allà, en directe, i anar filant una entrevista amb una tertúlia, amb una connexió, amb un personatge... I quan acabes dius: “Mira, aquí hem fet un estrip però allò ha quedat prou bé”. A vegades em dic: “Ben bé, què saps fer tu?” Mira, sé filar.

Per arribar a aquest punt cal una certa estabilitat de caràcter.

Una certa alegria la necessito, i crec que això es transmet. Aviam, un telenotícies es pot preparar amb alegria, però en un programa tan llarg, al final se’t veu l’ànim amb què treballes i més val que t’hi posis bé, perquè no podem fingir durant sis anys perquè l’espectador et cala ràpid. I treballar, eh? Que no conec un altre mètode.

PerfilSi mai engeguen TV3 a dos quarts de 9 del matí hi veuran la tele pública en acció, perquè la Lídia Heredia Soler (Badalona, 1971) i el seu equip no es limiten a fer-hi desfilar notícies, connexions, tertulians i especialistes, sinó que hi posen el to que deriva del criteri professional destil·lat a còpia d’anys d’ofici, i una fina línia editorial que fa olor de justícia social i escepticisme despert, desproveït de cinisme. “Els Heredia són originaris d’Almeria, tot i que els meus avis ja van arribar de molt petitons a Badalona portats pels seus pares, i els Soler són de Badalona de tota la vida, nissaga de metges, el meu besavi era metge de cotxe de cavalls. Ricard Heredia i Lídia Soler, que és com es deia el meu pare i es diu la meva mare, van ser un matrimoni que explica, segurament, el que som. Del meu pare tinc la paciència i un sentit de la justícia. De la meva mare, la vitalitat, la capacitat de treball: la meva mare era mestra de nens de parvulari”. D’aquí deu venir la fermesa amable matinal de la periodista.

stats