‘Estiu 1993’, una història valenta

PeriodistaEMPÈS pels premis que ha rebut Estiu 1993, vaig buscar una estona per mirar-la. (Si vostè és d’espòiler fàcil, fem una cosa: pari de llegir i ja ens retrobarem demà en aquesta mateix columna). El cas és que vaig passar de l’interès inicial a una fase de desconcert pel ritme narratiu. En la meva mentalitat seqüencial, vaig pensar que un gir de guió ho acceleraria tot. Però no, les nenes anaven passant l’estiu igual com passaven els estius abans dels mòbils. I a poc a poc, vaig anar quedant atrapat per la naturalitat del drama i de la interpretació, fins a morir-me de ganes d’eixugar les alliberadores llàgrimes de la Frida. Aquell tempo havia fet entrar la pel·lícula en mi i va fer que l’endemà encara hi pensés amb tendresa. Si vas amb presses, la cultura no et fa profit. Felicitats a la Carla Simón per haver estat tan valenta i haver cregut tant en ella, el 1993 i el 2017.