L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Van den Eynde i Melero, ni violents ni nazis’

Els advocats de la defensa han començat aquest matí a exposar les seves conclusions provisionals. El primer a parlar ha estat l’advocat de Junqueras i Romeva, Andreu Van den Eynde. Ja se sap que l’estil d’una defensa depèn, en última instància, de la personalitat del defensor, i en qüestió d’estils hi ha gustos, però em sembla indiscutible que avui Andreu Van den Eynde ha fet la seva millor actuació en tot el judici. Per entusiasme, per capacitat de captar l’atenció, per fluïdesa de discurs, per domini de la matèria i ordenació dels arguments, però, sobretot, per claredat expositiva, per ús deliberat d’un vocabulari i un to comprensibles per tots els públics, Van den Eynde ha omplert la sala.

Van den Eynde ha treballat a fons per desacreditar les acusacions dels fiscals, i el primer que ha fet ha estat crear un marc general, consistent a afirmar que l’acusació de rebel·lió, el judici mateix, és una pura exageració, perquè tot ha estat soroll.

“Hi ha hagut molt soroll que ens ha apartat de la melodia dels fets, perquè als fiscals no els agrada la realitat, els agrada el soroll, i per tant l’acusació està basada –ha dit textualment– en biaix i exageració”. I quina és l’exageració principal? Doncs que el que es jutja no és ni una rebel·lió ni una sedició, sinó una desobediència. ¿La gent va mostrar la seva desafecció amb l’Estat? Sí. ¿I estava indignada? També. Però desafecció i indignació no són violència. I encara ha contraatacat: parlar de cop d’estat és contraestratègic per a l’acusació, perquè està confonent rebel·lió amb desobediència.

Van der Eynde ha fet també un recordatori al tribunal sobre una conseqüència de gran importància que tindrà el judici: “La sentència que resulti generarà el Codi Penal que s’aplicarà a la dissidència política”.

Quina defensa tenen els drets fonamentals? Els ho deia ahir: sentirem al·legacions de defensa que no només tenen a veure amb Catalunya sinó amb drets civils, que són universals. Deia l’advocat que cal tancar la porta a un ús autoritari de l’acusació de rebel·lió, que si els 2,3 milions de persones que van a anar a votar no estan sent jutjats és perquè la gent podia sortir al carrer. Que van desobeir, sí, però no amb violència, com era marca de la casa en tots els anys de mobilització. Molta gent pensava que amb aquestes credencials pacífiques no els podien pegar per anar a votar, i com ha dit Van den Eyende, aquells excessos policials van marcar tres generacions de catalans.

I en aquest sentit Van den Eynde ha anant molt més enllà de la defensa tècnica quan ha adreçat a Marchena una reflexió que és la clau de volta de l’endemà de la sentència:

Xavier Melero, l’advocat de Joaquim Forn, ha estat molt més clàssic, obsequiós, defensor amb etiqueta, cortès amb els fiscals. Però contundent igualment. L’arrencada també ha estat l’intent d’establir un marc i guanyar un punt:

La pregunta que ens fem avui, però, és què estan disposats a escoltar Manuel Marchena i la resta del tribunal? ¿Poden tenir en compte tots aquests arguments, tenint com tenen l’Estat i les seves diverses extensions exigint penes altes i escarment?

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats.