L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘La fractura al Tribunal Suprem’

Ha de dimitir el ministre Josep Borrell? L’organisme públic que supervisa la borsa espanyola li ha imposat una multa de 30.000 euros per haver venut accions d’una companyia de la qual era conseller, fent ús d’informació privilegiada. El temps verbal correcte seria “va imposar” una multa, perquè l’hi va imposar al setembre, fa dos mesos, però no va ser fins ahir que ho va publicar el BOE, i per això hi ha tot aquest enrenou ara. El PP i Podem n’han demanat la dimissió però de moment Borrell no dimitirà. No ho farà perquè diumenge hi ha les eleccions andaluses i perquè Borrell és una de les pedres angulars del govern de Sánchez: recordin que el primer nom de ministrable que vam saber va ser el seu, i que durant 24 hores tot el que ens arribava del futur consell de ministres de Sánchez era que Borrell hi seria. Es tractava de dir a tots els poders de l’Estat que, pel que feia a Catalunya, el nou govern espanyol posaria un centralista d'ullal retorçat.

No va amb la personalitat de Borrell dimitir. Al contrari, dilluns va muntar una monumental cortina de fum i va dir allò que, en total, els nord-americans van matar “quatre indis”, igual que feia una setmana es va inventar que l’havien escopit al Congrés. Amb això ha pretès desviar l’atenció del veritable problema, que és la multa.

Tampoc és casual aquesta imatge:

El nou conseller d’Exteriors, Alfred Bosch, se’n va anar ahir a Bèlgica a visitar el president Puigdemont. Recordaran que fa pocs dies, només plegar de la cartera, Ernest Maragall va comentar en aquest plató que li sabia greu no haver-hi anat però que al seu voltant li havien dit tres o quatre vegades que no era el moment. Una manera de mirar de fer veure que no passa res, o que comença una nova etapa (tant de bo), la foto del president a l’exili i del conseller d’Exteriors.

Però l’acumulació diària d’anècdotes i de categories no ens pot fer oblidar el teló de fons que té la representació política, que és una lluita descarnada pel poder, que afecta les formes (ara hi ha més crits, més imatges, més posats barroers) dins i fora de les institucions, com ara la justícia. Ahir es va publicar la sentència íntegra del Tribunal Suprem sobre l’impost de les hipoteques, sobre si l’acte jurídic documentat l’havien de pagar els bancs (que és el que van decidir primer) o l’havien de pagar els compradors del pis (que és el que van decidir més tard, després d’una rectificació insòlita). I la frase és aquesta:

“La confiança en la justícia queda greument trencada”.

Ho diuen, a la sentència, 12 dels 13 magistrats que no estaven d’acord amb la rectificació. Es queixen de dues coses: de la rectificació i del to. De la rectificació en diuen: “El més preocupant és la imatge que estem projectant a la societat de nosaltres mateixos. Aquesta percepció negativa del Tribunal Suprem està molt arrelada”. I del to dels magistrats que es van imposar contra els que no volien rectificar en diuen: “Les sentències del ple del Suprem intenten introduir insinuacions, dubtes i mitges veritats. Les faltes de consideració repetides i evidents que exhibeixen passaran a la història jurisprudencial com un ultratge vergonyós. [...] Resulta enigmàtic l'ús d’un to despectiu o burlesc. Mai és necessària la descortesia o l’argumentació ‘ad hominem’”.

Així arriba el Tribunal Suprem al judici més important de la seva història recent, el que començarà a finals de gener contra els presos polítics catalans: amb la confiança en la justícia trencada i amb imposicions descarnades de les majories contra les minories. Ho diuen els mateixos jutges.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.