Montserrat, any de la pandèmia

Els escolans surten puntuals a la una del migdia i ocupen el seu lloc al presbiteri per cantar la Salve amb la mascareta posada. A baix, entre el públic, no hi ha empentes, ni gent dreta per les escales de les capelles estirant el coll per veure l’escolania. Tothom està assegut, amb distància. Normal, perquè a l’aparcament tampoc no hi ha autocars, les botigues estan tancades (les pageses sí que fan mercat) i a la nau de la basílica de Montserrat hi sobra l’espai. I de fet, això és un ple, perquè amb el confinament de cap de setmana, per primera vegada hi ha més gent entre setmana que els diumenges. Dos escolans acaben saludant l’escàs auditori en diversos idiomes i els nois pugen escales amunt per dinar al seu menjador. A dos quarts de dues, els monjos enfilen cap al refetor. Com que és Sant Martí i un dels monjos se’n diu, avui està autoritzat parlar a l’hora de dinar. Montserrat, any de la pandèmia.