L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Els presos polítics catalans, al centre de l’actualitat'
"Les imatges són un impacte. Però després de veure’ls breument, avui som encara més conscients de la injustícia que pateixen i això pot ajudar a renovar el compromís de lluitar sense oblits perquè surtin d’allà on no haurien d’haver entrat mai"
Avui tothom parla del mateix: de les imatges de Junqueras, Forn i Romeva tancats a la presó d’Estremera, a 70 quilòmetres de Madrid. Les imatges les va publicar l’ARA ahir al vespre i estan aixecant una doble polèmica. Per un cantó, sobre com és possible que es puguin gravar imatges de dins de la presó. Per l’altre, si és pertinent que un mitjà, en aquest cas nosaltres, l’Ara, les publiqui.
Que algú hagi enregistrat imatges dins de la presó és molt greu. Han fallat els sistemes de vigilància. Jo vaig anar a veure el Turull a Estremera i vaig haver de passar per un arc de seguretat, treure’m el cinturó i buidar-me les butxaques davant d’un funcionari abans de poder fer un pas més enllà del vestíbul d’entrada. No hi vaig poder entrar ni un bolígraf. La direcció general d’Institucions Penitenciàries n’haurà de donar explicacions.
La segona polèmica és la publicació de les imatges. I en això, si parlem de periodisme, no hi ha cap dubte: aquestes imatges són notícia i qualsevol mitjà que les hagués rebut hauria considerat publicar-les. Però tot i que aquesta raó és la més important a l’hora de publicar o no una informació, no és l’única. I en aquest sentit, la línia editorial de l’Ara ha estat molt clara pel que fa als empresonats: són presos polítics.
Com diem avui a l’editorial, que arrenca a portada, “és una vergonya que a Espanya hi hagi presos polítics (Forcadell, Bassa, Rull, Turull, Junqueras, Forn, Romeva, Sánchez i Cuixart)”. “Mentre persisteixi aquesta anomalia democràtica, també persistirà la nostra denúncia”. La publicació d’aquestes imatges és part de la nostra denúncia. La prova és que avui tothom en parla. Avui la injustícia que suposa veure tres persones decents a la presó va en boca de tothom.
Mirin, durant aquests mesos he tingut l’oportunitat de parlar amb familiars dels presos polítics. No totes les famílies reaccionen de la mateixa manera, fan el mateix tipus d’activisme o surten amb la mateixa freqüència a les xarxes socials, no totes volen el mateix grau de protagonisme, etc., però totes comparteixen el desig que els seus familiars no siguin oblidats: Junqueras i Forn fa 217 dies que són a la presó, això vol dir 7 mesos i cinc dies. Romeva, 108 dies en dues tongades. Els familiars no volen, sobretot, que considerem com a normal que han d’estar en presó preventiva abusiva per unes acusacions desproporcionades. I volen que se’n parli, que continuï ben viva la consciència social que la presó dels seus familiars és una injustícia. Bé, em sembla ben clar que avui amb aquestes imatges hem treballat en aquesta direcció.
Per això, avui, el Toni Soler escriu: “Aquestes imatges són un triomf contra la invisibilització forçada dels presos polítics”. I afegeix un passatge revelador: “Fa algunes setmanes, algú em va preguntar per què l’Oriol Junqueras ja no sortia parodiat al programa ‘Polònia’. Hi ha una resposta tècnica i una d’emocional. La tècnica és que tota paròdia necessita un referent en la realitat informativa, i Junqueras (la seva imatge) ha deixat d’aparèixer en els telenotícies. La resposta emocional és que l’equip del programa no es veia amb cor de fer broma -broma sovint àcida- sobre personatges que són a la presó per motius polítics, que no poden veure el programa; a més, la mateixa audiència ho rebria amb disgust. «Sí, però mentrestant l’aneu invisibilitzant», em van replicar. I és cert, però per a un programa d’humor, en aquest cas, no hi ha cap solució bona”.
Certament, les imatges són dures. Seran tan històriques com es vulgui, però contenen una càrrega humana dura, impossible d’apartar del debat, i en aquest sentit, davant el malestar dels familiars o dels amics, només puc dir que comparteixo aquest malestar. Les imatges són un impacte. Tornar-los a veure són un impacte. Són imatges dignes, això sí, referides a una indignitat superior: que són a la presó. Però crec sincerament que després de veure’ls breument, en aquests retalls de vida quotidiana, avui som encara més conscients de la injustícia que pateixen i això pot ajudar a renovar el compromís de lluitar sense oblits perquè surtin d’allà on no haurien d’haver entrat mai.
Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.
