L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Tatiana Sisquella, Ignasi Pujol, la gent gran i l’energia renovable’

A l’ARA vam celebrar ahir el nostre vuitè aniversari. Ja han passat vuit anys des d’aquell novembre del 2010 en què va néixer un diari que molta gent estava esperant, potser sense saber-ho. Perquè al món li estava canviant la pell, estàvem en plena crisi financera i venien les retallades, esclatava la quarta revolució industrial –la digital–, i a Catalunya no cal dir fins a quin punt li estava canviant la pell. O sigui que l’eslògan d’aquells primers mesos, “Explicar el món que ve” o “Sortir a trobar el món que ve”, va ser perfectament exacte.

Ahir, a la festa de l’ARA, una festa presidida per nou cadires buides i nou llaços grocs, vam lliurar el premi Tatiana Sisquella a la contribució social, que el va guanyar Amics de la Gent Gran. Precisament la Tatiana, que va morir als 35 anys, tenia passió per la gent gran, de manera que el premi no podia anar a parar a millors mans. Observin aquest diàleg entre una persona gran i una voluntària.

El premi Ignasi Pujol al foment de l’emprenedoria (l’Ignasi, que va ser cap de la secció d’Economia de l’ARA, va morir als 32 anys a causa d’un càncer, com la Tatiana) va ser atorgat a Holaluz, que comercialitza energia 100% renovable.

El periodisme no té gaire tirada a la nostàlgia perquè viu absorbit pel present, que ha d’explicar en directe, i pel futur, que ha procurar anticipar, però cada mes de novembre, a l’ARA els redactors més veterans recorden com va ser aquell compte enrere. Ho explica avui a la contraportada el Xavier Bosch, que diu:

“En una nit de bufanda, vuit persones neguitoses esperàvem, al despatx del Carles Capdevila, el moment de tenir el primer exemplar entre les mans. A les quatre de la matinada ens va arribar el primer plec de diaris. Les tisores del director van tallar el cordill, cadascú en va agafar un, el va obrir amb dits de tinta i el va ensumar. Després, vam riure, ens vam abraçar, vam brindar i ens vam fer una foto amb el primer ARA entre les mans, sense que pugui garantir que aquest va ser l’ordre exacte dels esdeveniments. Volíem explicar el món que ve, a la nostra manera. Així de senzill”.

I així de difícil. Ahir a la nit, a l’hora dels discursos, algú va recordar la cita d’Arthur Miller, que deia que “un bon diari és una nació parlant-se a ella mateixa”. Certament, cada diari, amb el seu punt de vista, engega una conversa, una conversa nacional. Però això que va dir el dramaturg nord-americà fa unes quantes dècades és ara més veritat que mai, perquè la conversa amb els lectors i subscriptors és constant, en temps real, als comentaris, a les crítiques que poseu al peu dels articles, per Twitter, a les xarxes en general. Això és el que volíem: començar una nova conversa nacional amb paraules i punts de vista nous, que s’anaven obrint pas amb naturalitat i que han portat Catalunya a convertir-se als ulls del món en una candidata a la independència. Potser avui hauríem de dir que un bon diari és una nació parlant-se a si mateixa i al món, és a dir, que a través de l’ARA, un mitjà català i en català, i amb articles en castellà i en anglès, parlem al món amb el punt de vista editorial d’un determinat país amb identitat pròpia i amb ganes de fer aportacions singulars a la gran conversa de la humanitat, alguna cosa així com explicar el món a Catalunya i explicar Catalunya al món. Que continuï la conversa per molts anys, per a la qual cosa és imprescindible que continuem sent dos.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.