L'anàlisi d'Antoni Bassas: Torra, Morenés i l'incident de l'Smithsonian

BarcelonaHola, com estan? Ja deuen saber que aquesta matinada hi ha hagut un incident diplomàtic en públic entre els governs d’Espanya i de Catalunya a Washington. Ha estat en una recepció de benvinguda a les delegacions de Catalunya i d’Armènia, que són les convidades d’aquest any del Festival Folklife de la institució Smithsonian. Breu context: la presència catalana es va començar a negociar fa tres anys des de la Delegació de la Generalitat a Washington gràcies, especialment, a la feina d’un dels seus integrants, el periodista Xavier Vilà, que va haver de convèncer l’exigent organització nord-americana i vèncer els obstacles de l’ambaixada espanyola tan bon punt va saber que Catalunya es proposava com a convidada. És a dir, que l'Smithsonian Folklife Festival ha coproduït aquest programa amb el departament de Cultura Popular de la Generalitat i l’Institut Ramon Llull. Els Smithsonian són el conjunt de museus situats a banda i banda del Mall de Washington, entre el Capitoli i el memorial Lincoln, són privats, alguns són dels més importants del món, i és una gran caixa de ressonància per a qualsevol celebració que s’hi faci. No és poca cosa ser presentat a la pàgina oficial del Folklife Festival d’aquesta manera:

"Des de segle XVIII diversos règim polítics, incloent-hi la dictadura de Francisco Franco des del 1939 fins al 1975, van criminalitzar bona part de la llengua i la cultura catalanes, però gràcies a la seva resiliència, molts catalans han abocat la seva energia i creativitat a la tasca de reforçar la seva llengua, que ara té més de deu milions de parlants. També han creat organitzacions culturals que celebren expressions culturals locals, fins i tot havent integrat més d’un milió de nous immigrants en l'última dècada. Afegiu-vos a nosaltres en aquest estiu per Catalunya: tradició i creativitat".

Total, que aquesta matinada el president Torra ha fet un breu discurs en una mena de còctel de benvinguda, en què ha dit que, com els armenis, “els catalans també hem patit una implacable persecució política, lingüística i cultural durant els últims segles”, i que “ara lluitem contra un estat d’emergència i les injustícies patides per persones com el president Puigdemont, forçat a l’exili, i tots els altres presos polítics: aquests llaços grocs que portem són per ells”. I també ha afirmat: “El dret a l’autodeterminació és essencial per al poble de Catalunya" i “Mai hem de deixar de defensar la llibertat, perquè la llibertat d’una nació és la llibertat de totes les altres”.

Llavors ha parlat l’ambaixador espanyol, Pedro Morenés, que ha rebatut Torra dient que no hi ha presos polítics i que Catalunya té un gran autogovern. I ha afirmat que ell també portava un llaç: “Un lazo en el corazón por los cientos de miles de catalanes que viven con miedo, aprisionados en su propia comunidad y que se identifican como catalanes y españoles”.

Torra i la resta de la delegació catalana s’ha aixecat i se n’ha anat. Això ha passat a la matinada (hora catalana) i aquest matí la polèmica ha arribat a Barcelona i Madrid. La vicepresidenta espanyola Carmen Calvo, òbviament, s’ha posat del costat del seu ambaixador (encara que l'hagués nomenat Rajoy). Calvo ha afirmat: “Es evidente que nadie, y menos cargos públicos, puede hablar de presos políticos, porque no existen, porque eso deteriora y mucho el prestigio de nuestra democracia, que está a la cabeza de Europa”. “No se pueden decir estas cosas fuera de España”, va afegir.

Fins aquí els fets. És difícil parlar d'una cosa que hem vist fragmentadament, en trossets de vídeos domèstics. La impressió que em fa tot plegat és que aquest festival cultural és prou important per poder estar tranquils que la presència catalana parla per si mateixa i que, per tant, no cal que el president Torra recordi en cada discurs la situació política de Catalunya. Que l’ambaixador ha reaccionat com es podria esperar d’un home de l’estat profund, un comercial de les empreses armamentístiques, exministre de Defensa, el preferit del rei Joan Carles. D’altra banda, els ambaixadors han de defensar els seus estats. Esclar, n’hi ha que ho fan amb classe i n’hi ha de destralers: dir que hi ha centenars de milers de catalans que viuen amb por a Catalunya és mentida, és insultant, en això té raó Torra. Però jo no hauria marxat de la sala. Com tampoc hauria tingut cap dubte que calia anar a Tarragona, a la inauguració dels Jocs Mediterranis. Cal no abandonar posicions, omplir espais, rebatre arguments després, amb el millor dels somriures, i aprofitar millor la repercussió de ser a Washington, i sobretot, cal pensar en els problemes que això pot causar als organitzadors.

Què hi ha en el fons de tot això? La situació política no és normal a Catalunya ni ho serà durant anys. A Madrid, Sánchez fa un discurs de mà estesa i una política de distensió (avui ha començat els tràmits per traslladar els presos a presons catalanes) però estem parlant del PSOE i, encara que les maneres no són les mateixes que les del PP, el fons sí que ho és. I a Barcelona, Torra i el seu Govern no sembla que continuïn per la via unilateral i es disposen a governar, però fan un recordatori permanent de l’1 d’octubre i dels membres del Govern empresonats o a l’exili. Tot són equilibris. Avui no hem tingut 'finezza' diplomàtica sinó una topada institucional a casa d’un altre. Cal anar amb compte i triar bé cada batalla. I, sobretot, deixem que la cultura catalana parli per ella mateixa a Washington.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.

I que tinguem un bon dia.