Vaga de país, del 17 al 19

De tot el generós assortiment de pàgines viscudes amb què la història recent ens ha obsequiat, la del 3 d’octubre del 17 apareix com el dia de resposta de dignitat de persones de tota mena de pensament, impulsades a la vaga de país per allò d’“a la meva gent no se la pega per votar”. Aquest 18 d’octubre del 19 el sentiment s’hi assembla. Aquesta setmana he sentit allò de “no soc independentista però la sentència em sembla injusta”, i la vaga de país torna a ser la resposta que s’ajusta al rebuig. Aquest divendres, a Catalunya, després de l’aparent letargia popular dels últims mesos, ha tornat a expressar-se un estat molt semblant de consciència general. Fa dos anys va ser sobre l’abús policial i ara és sobre l’excés judicial. I totes dues reaccions socials són un clamor de denúncia pel menyspreu que suposa per a un país ser tractat per l’Estat com un problema d’ordre públic.