L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Vacunes, la rave de Llinars i l'autoexigència a Catalunya'

Avui he sentit que a partir d’ara es vacunarà del covid-19 a Catalunya cada dia i m’he preguntat com és que no es va decidir fer-ho abans. Vam parlar d’una cursa a contrarellotge per tenir la vacuna, una contrarellotge de vida o mort, ¿i resulta que quan tenim la vacuna no vacunem cada dia?

Hem tingut un problema de neveres adequades per mantenir la temperatura de la vacuna, de consentiments a les residències, de personal, de calendari perquè divendres era de Cap d’Any.

En aquesta primera setmana de campanya des que es va posar la primera injecció a aquella senyora de l’Hospitalet, la Josefa Pérez, s’han vacunat 7.744 persones de les 60.000 previstes. Com és possible que, entre el repertori de raons, hi hagi que hi havia festius pel mig?

Catalunya no és l'únic país del món on s'han començat massa lent a vacunar:

Aquí tenen la classificació, on destaca la veïna França, que només ha vacunat 352 pesones, un 0,000 d’aquells tan llargs de la població. Un no s’ho explica. Si alguna cosa se sabia que estava a punt d’arribar era la vacuna. Esperem el millor a partir d’ara, també a Catalunya, on el departament de Salut ha anunciat canvis en l’estratègia. Si en algun moment la vacuna pot fer la diferència, és ara: ajudaria definitivament a frenar la tercera onada o l’onada que vingui a partir d’ara, a només hores de decretar noves restriccions perquè el virus no es torni a escampar més i protegir així els hospitals.

Que el procés de vacunació funcioni depèn del nostre Govern. De la mateixa manera que la resposta policial a la festa rave de Llinars del Vallès d’aquests dies, en què ha quedat clar que la imatge internacional del nostre país (passa el mateix a les Illes Balears o al País Valencià) s’associa a la impunitat a l'hora de divertir-se de qualsevol manera, en part per la nostra posició al mapa, per una economia basada en el turisme i per un sentit de la llibertat mal entès que castiga especialment l’ús de l’autoritat que els poders públics estan obligats a exercir.

Catalunya que no ocuparia el lloc que ocupa a Espanya i la Unió Europea si no fos per la capacitat de treballar amb responsabilitat que ens és consubstancial, o almenys ho era fins ara. Podem explicar-ho dient que el nivell de la classe política ha baixat molt, però la classe política surt de la societat i és un reflex dels seus valors. L’autoexigència, com el seu nom indica, depèn de fins on la societat estigui disposada treballar i a brillar.

Per exemple, algú a Catalunya ha fet bé la seva feina aquests dies.

Mig centenar de personalitats han subscrit un manifest d’Òmnium Civil Rights Europe, la delegació de l’entitat a Brussel·les, en el qual es demana l’amnistia per als represaliats per Espanya en el marc del procés sobiranista. El signen, entre d’altres, Dilma Rousseff, Gerry Adams, Yoko Ono i Ai Weiwei. També hi ha quatre premis Nobel de la pau: Shirin Ebadi, Adolfo Pérez Esquivel, Jody Williams i Mairead Corrigan, activista per la pau a Irlanda del Nord. I l'escriptora austríaca Elfriede Jelinek, premi Nobel de literatura. Els 50 signants lamenten la judicialització del conflicte polític i conclouen que aquesta via, lluny de resoldre’l, l’agreuja: “Ha comportat una repressió creixent i cap solució”, sentencien en el text. Els signants fan una crida al “diàleg sense condicions” de les parts “que permeti a la ciutadania de Catalunya decidir el seu futur polític".

A la gent d’Òmnium autoexigent, el nostre reconeixement.

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.