100 setmanes
Dimecres passat va fer cent setmanes que al voltant de cinc-centes persones es troben cada dimecres a la plaça del Rei de Barcelona, a les set del vespre, per reivindicar la llibertat i el retorn dels presos i dels exiliats polítics. Cent setmanes seguides, sense cap interrupció. Es tracta d’un acte senzill: un grup coral canta alguna cançó del cantoral popular del país; seguidament els actors del grup Teatre amb R de República, liderats per Carme Sansa i Enric Majó, llegeixen una poesia, uns versos, un text escaient. Una altra cançó, un minut de silenci per a la reflexió i comiat amb Els segadors. A l’entrada de la plaça els grups de suport als familiars dels presos i dels exiliats venen llaços grocs. D’altres persones pengen les fotografies dels nostres absents. Hi ha crits de llibertat. A dos quarts de vuit tothom és fora. A la plaça s’hi han deixat veure alguns polítics, no gaires. Xavier Trias hi acostuma a ser. El president Torra s’hi ha escapat algunes vegades. De fet, ell va ajudar els organitzadors en el moment de l’arrencada, quan encara no sabia que al cap de poques setmanes seria cridat a la responsabilitat més alta del país.
El testimoni de les cent setmanes, una darrere l’altra, ens hauria de fer comprendre l’enormitat del que ens està passant. Cent setmanes són moltes en la vida d’una persona. Moltes en la vida d’una comunitat. Cent dimecres, un darrere l’altre, són molts dimecres de compromís constant, seguit, profund. El testimoni d’aquesta gent gairebé anònima que es fa present a la plaça del Rei hauria de ser molt més conegut. No sé de gaire casos de manifestacions tan constants i tan nombroses, per causes tan justes. Donar-la a conèixer ens faria més forts, sobretot quan la impunitat de l’Estat arriba a nivells poc imaginables fins fa no gaire.
L’Estat ha decidit pitjar l’accelerador, convençut que ens pot derrotar del tot. Pedro Sánchez ho afirmava en unes declaracions: els catalans que defensem democràticament l’opció de la independència del nostre país hem estat del tot derrotats. Ens hauria d’explicar on, i com hem estat derrotats. Per qui hem estat derrotats. Perquè si prenem com a mesura les urnes, si prenem com a mesura el carrer, si prenem com a mesura les nostres 100 setmanes... els derrotats haurien de ser ells. I si diuen que no se’n senten, deu ser perquè no creuen ni en les urnes, ni en la voluntat popular ni, esclar, en les nostres cent setmanes.
En què creuen aleshores els que han decidit posar a la presó persones innocents? En què creuen els que converteixen la violència d’estat en la norma, i la manifestació lliure i pacífica en terrorisme? Qui són els que poden donar una ombra de suport a la mentida, a l’esclafament dels drets individuals i col·lectius? Com és possible que hi hagi qui no estigui disposat a dir les coses pel seu nom? Que hi ha la meitat d’un govern legítim a la presó; que una altra meitat és a l’exili; que líders cívics i pacífics, de trajectòries contrastades, són a la presó. Que polítiques compromeses amb la llibertat i amb la igualtat econòmica, social i política de les persones han hagut de renunciar a amics i família i marxar a l’exili per no anar a parar a la presó. Dir les coses pel seu nom... Davant de tanta impunitat, de tant dolor, com és possible no reaccionar? Escolteu la veu de la companya d’un dels detinguts a Sabadell fa pocs dies. Escolteu les declaracions del ministre de l’Interior. Escolteu els representants dels partits unionistes. Dels que van defensar el 155, i les porres, i les pilotes de goma en nom d’una legalitat que se’ns imposa a cops de puny, i de presó preventiva. Escolteu en silenci. Aprofiteu una estona del silenci de les cent setmanes per reflexionar-hi i per pensar si és cert que ens han derrotat del tot, si és cert que no ens podem proposar tornar a prendre la iniciativa, tornar a fer les coses ben fetes per guanyar, per imposar-nos a les tones d’injustícia que ens fan caure al damunt.
El testimoni de la plaça del Rei de Barcelona no és inútil. Ans al contrari: ens impulsa a creure en nosaltres mateixos. Ens fa saber que no estem sols. Que, com diu una de les cançons de Lluís Llach que cantem de tant en tant: "En Maurici sap què fer, buscarà els companys i sortirà al carrer". Recordeu tanmateix que a la mateixa cançó, Damunt d'una terra, en Llach ens deia que si dubtem ens quedarem amb no res. Podem fer autocrítica, i ens l’hem de fer. Ara, no ens podem permetre el luxe de dubtar: ens hi va demostrar als que ens veuen derrotats que no saben que no hem ni començat. Perquè així sigui, però, cal capitalizar les cent setmanes políticament i fer-les créixer socialment. Només cal parar l’orella, i deixar de perdre el temps.