Missa de nou a la Sagrada Família
Per a què serveix la Sagrada Família? L’opinió més estesa és que es tracta d’una “icona” que ens posiciona en el 'city branding'. D'altres la defineixen com a mem viral que articula el relat de Barcelona dins el rànquing de ciutats globals. Però, ves per on, la Sagrada Família resulta que és una església. Així es va concebre i, per a sorpresa d’alguns turoperadors, aquesta és la seva funció original. Així que, per poder entendre i gaudir, encara que sigui durant un petit espai de temps, de l’ús i el sentit per al qual Gaudí la va projectar, me’n vaig a missa de nou.
Un quart de nou i el temple és buit. Aquest és el primer miracle. L’edifici més fotografiat, en un estat de calma i silenci. Parlem amb Esteve Camps, president delegat de la junta constructora del temple. Ens diu que la percepció dels barcelonins ha millorat molt, tot i que encara és difícil veure'ls pel temple. “La Sagrada Família és ja una parròquia internacional”, ens explica. Quatre milions i mig de visitants passen cada any per aquí. Excepte ara, a quarts de nou del matí. Ara i només ara, hom es pot apropar, encara que sigui d'esquitllada, al que devia imaginar Gaudí. Al seu bosc de pedra fet de palmeres, llorers i ocells. A l’enramada que construeix les voltes, a la pedra posada no per aguantar pes sinó per ordenar la llum, com deia l’arquitecte.
Unes sis-centes persones ocupen la nau central. Sona el 'Magnificat' de Bach. “Verbum Domini, Deo gratias”. El rector de la basílica, mossèn Josep Maria Turull, oficia. S’alternen el català, el castellà, el francès, l'italià i l’anglès. Però el 'liturgia verbi' es fa en llatí. No sé si els ho he comentat mai, però un servidor no és gaire de missa. Doncs bé, he d’admetre que poder sentir-la en llatí sense haver d’anar a un reducte preconciliar és una experiència francament interessant.
(Apunt: ahir vaig poder intercanviar paraules en llatí clàssic amb els arqueòlegs de Badalona, i avui sentir-lo en la seva pronúncia eclesiàstica; sovint les coses que donem per mortes viuen en més llocs que no ens pensem.)
El crist de Francesc Fajula, sota el poderós baldaquí heptagonal que Gaudí va imaginar, es veu modest, humà però gens empetitit dins l’alçada gegantina de la nau. He de confessar per a la meva íntima sorpresa que tot té una proporció, una serenor poc imaginable des de fora, des d'un ús profà de l’espai. A dos quarts de deu surt el sol entre els núvols. I el temple, iridescent, s’omple de reflexos verds, blaus, daurats. Els vitralls del senyor Joan Vila i Grau manen. I de la seva subtil abstracció esclaten raigs efímers, colors fugissers, instants d’emoció. L’'Assumpta est Maria' de Palestrina marca lògicament el caràcter marià del culte del 15 d’agost. Les peces musicals, en un gest de valentia, inclouen la intensa i contemporània 'Dieu parmi nous' de Messiaen.
“Ite missa est”, diu mossèn Turull. I sonen les campanes. I s’entén (crec) per què Gaudí va dedicar la vida a aquest temple. I tot i les discrepàncies i els desacords, durant unes hores, la Sagrada Família, “la catedral dels pobres”, tingué tot el sentit. El de commoure els esperits, si més no.
