Un altre any
Hem començat l’any 2021 de la nostra era, que, espero, serà una miqueta millor que el que acabem d’enterrar. De fet, ens ha deixat una herència ben galdosa.
Jo, pel que a mi fa, d’aquí exactament vint dies, començaré a gastar l’any vuitantè de la meva vida. Sembla que era ahir que vaig néixer i que vaig ser un nen. Encara recordo els geners de llavors, freds, glacials, tant pel que fa a la temperatura meteorològica com pel que es refereix a la temperatura anímica. El món estava desballestat, s’acabava d’acabar la Segona Guerra Mundial, i no parlem d’això que en diuen Espanya, sumida en una postguerra de mancances; i no parlem de Girona, grisa i trista. El nen que jo era se submergia en la boira espessa que cobria l’Onyar, anava amb compte de no relliscar en les llambordes humides que pujaven al Pont de Pedra, es tapava el nas i les orelles amb una bufanda pelfuda i anava de pressa cap a perdre’s pel laberint dels carrerons submisos de la ciutat vella, camí del col·legi (llavors encara no estava de moda dir-ne escola). Havien passat els dies de Nadal (llavors encara no estava de moda dir-ne els Nadals, ni es parlava de la nit bona ni de la nit vella ni de cap d’aquestes aberracions actuals) i esperàvem els Reis d’Orient, que eren savis i no pas Mags, com són ara.
Sembla que era ahir i ara ja començo a menjar-me, com deia, l’any vuitantè de la meva vida. I començo a haver de pensar que això s’acaba. Com va escriure Josep Pla, el senyor Pla, com li deia el meu pare, el viatge s’acaba. He de confessar que no em puc queixar. Fins i tot quan estic de bon humor, cosa que no passa gaire sovint, arribo a pensar que he estat un privilegiat. He nascut a la ciutat més bonica del món i al país més bonic del món, vora el mar més bonic del món i sota unes muntanyes que, si no són les més boniques del món, poc els falta. Parlo i escric i penso i somio en el parlar més dolç, per a qui el sap confegir, com deia el senyor Foix, com li dic jo, imitant el meu pare.
Vaig néixer en una dictadura que perseguia aquesta llengua meva, però a casa, a la meva ciutat, fèiem el que ens semblava. Parlàvem català, molt més del que fan ara els joves de la meva família i del meu poble. I l’apreníem a casa. La didàctica era senzilla. Quan la meva germana petita deia “Papà, deixa-m’hi anar, és que tinc que anar-hi”, el meu pare li preguntava: “I on el tens, el canari?” Així anaves assimilant les fórmules correctes. El català del meu pare era una mica diferent del de la seva mare, la meva àvia. Ella no deia preparar, sinó amanir : “T’he deixat els diners amanits a la tauleta”, et deia. I et demanava que li anessis a caçar les ulleres. Ara penso que el famós anar a caçar bolets nostre, del qual tant es riuen els barcelonins, no té res a veure amb l’activitat cinegètica. És simplement el verb cercar, alterat, cecar, que ha donat caçar fent el canvi habitual que converteix un magatzem en un gamatzem, per exemple, com diuen a Sant Feliu de Guíxols.
Quan va morir el dictador, durant aquella breu primavera socialista, quan Joaquim Nadal era alcalde de Girona i Narcís Serra provava de dominar els militars (no se’n va pas sortir del tot) i semblava que tot era possible, vaig tenir accés a la meva fitxa policial, en la qual diu que la meva família era de total confiança, però que jo era una mena d’ovella negra: “ Se le conocen ideas separatistas que le fueron imbuidas durante sus estudios en el monasterio de Montserrat ”. De fet, el dictador encara no s’ha mort i sobreviu en les institucions poderoses de l’Estat: la monarquia, l’exèrcit, la justícia, els cossos policials. I en les empreses omnipotents, la banca.
Ha començat un any que no sabem com serà. No sabem si dominarem o no el virus coronat. No sabem si els vaccins seran eficaços o no. No sabem si els presos polítics catalans seran amnistiats o no. No sabem si Catalunya tindrà una mica més de llibertat o no. No sabem si tindrem la primera presidenta de la història o no. No sabem fins on arribarà la crisi econòmica. No sabem quines destrosses farà el canvi climàtic. No sabem si les masses humanes humiliades continuaran persistint en el seu intent de sobreviure. No sabem res de res. Només sabem que serà un any difícil, complicat, dur. Que les geleres es continuaran fonent, que els ocells migratoris aniran desorientats, que les plantes floriran dues vegades, empeses per les altes temperatures fora de temps. Que els homes i les dones es continuaran morint, mentre busquen la vida, travessant mars impossibles…