Any nou, vida nova, diuen!

BarcelonaAun dia de tancar l’any, moltes persones dediquen part dels seus pensaments a fer una reflexió i un balanç del que han sigut els últims 365 dies, i es plantegen com volen que siguin els 365 següents. La majoria dels esportistes també fem aquesta activitat mental d’anàlisi tan necessària quan acabem la temporada, que, depenent de cada disciplina, és en un moment o un altre de l’any.

És un moment en què se’ns plantegen tres exercicis. En primer lloc, descansar. Les temporades són llargues i dures i, per més motivació i bona voluntat que tinguem, sempre solem acabar-les tan esgotats que es fa molt difícil treure conclusions realistes del que ha sigut la temporada que tanquem.

En segon lloc, analitzar com ha anat tot. Un cop descansats i potser amb algun quilogram de més -diuen que amb la panxa plena tot es veu més clar-, toca fer el balanç. És imprescindible fer-lo amb el cap fred per no caure ni en l’autodestrucció ni en una eufòria infundada. Per poder-ho fer, cal tenir clar quins eren els objectius que havíem establert i repassar què hem assolit i què no, i per quines raons. Establir un ordre per veure clar què repetirem, què hem de modificar i amb què no podem tornar a ensopegar.

Finalment, en tercer lloc, plantejar nous reptes, objectius o projectes. És el que ens manté la il·lusió i la motivació per allò que fem. Tenir objectius que ens il·lusionin no és garantia que serà fàcil, ni que cada dia ens sentirem forts per seguir empenyent. Hi ha moments en què tant la motivació com la voluntat juguen un paper clau per no tirar la tovallola.

Som conscients que nous projectes comporten noves renúncies i sacrificis que cal saber gestionar. Per aquest motiu és tan important buscar aquells que realment ens mantenen endollats, perquè faciliten que establim un ordre de prioritats i tinguem un camí clar a seguir quan, pel motiu que sigui, perdem una mica el nord.

M’apassiona tenir objectius. Objectius esportius, però també en tots els àmbits de la vida. Sovint, uns em porten als altres de manera natural. M’ordenen.

No cal ser esportista d’elit per donar-hi importància. Cada persona, cada esportista, se n’ha de generar de propis. És cadascú qui n’ha de determinar l’abast depenent de les possibilitats de cada moment i la dedicació que estigui disposat a destinar-hi. Tots són bons sempre que tinguin la suficient dosi de realisme i repte, però sobretot que ens mantinguin en aquell equilibri entre l’esforç i la recompensa.

I tu, ja tens els teus per enguany?