40 anys sent veu i memòria

BarcelonaAra fa quaranta anys que una sèrie de joves llicenciats en història -amb Ferran Mascarell o Oriol Regàs com a personalitats més reconegudes- fundaven una revista d’història. Aleshores, L’Avenç era una de les múltiples publicacions que apareixien a redós del relaxament legal que va portar la Transició. Quatre dècades després, aquell furor editor ja és una relíquia i la majoria de títols publicats aleshores són només carn d’hemeroteca. Però L’Avenç resisteix i, per bé que els seus responsables actuals admeten les dificultats de completar el relleu generacional, són perfectament conscients del miracle que comporta mantenir una revista cultural tant de temps, especialment en un mercat com el català.

“El primer èxit és el de la continuïtat, en un país sacsejat com el nostre -explicava ahir Josep Maria Muñoz, un dels dos propietaris de la revista, juntament amb Núria Iceta-. Però hi ha també la capacitat de canvi i la interrogació constant sobre el paper que hem de jugar”. De fet, L’Avenç va marcar una clara inflexió l’any 1997, quan es va obrir a les manifestacions culturals. “És una revista atípica, perquè no és estrictament periodística, sinó que es fa fonamentalment amb historiadors i gent de lletres”, relata Muñoz, que és també director de la capçalera.

Als quaranta anys de L’Avenç s’hi suma un segon subaniversari: el dels deu anys que compleix el seu segell editorial. Tot i que anteriorment havien publicat alguns volums, és el 2007 quan es converteix en una activitat regular, amb una desena de títols per any en què hi ha autors catalans i estrangers, tant vius com morts.

A foc lent

La periodicitat mensual, lluny de ser una limitació en aquests temps d’immediatesa, ha permès a la revista concentrar-se en l’ slow journalism que busca la perspectiva i el context més que no l’anècdota política immediata. “Hi havia la temptació de tractar temes més polítics, però l’èxit de L’Avenç és la reflexió i el distanciament. No cal córrer tant, que ja hem corregut prou, en aquest país”, opina Muñoz. L’adopció d’una postura crítica -és a dir, autocrítica- és un element central que, a parer del coeditor, té a veure amb una manera de fer catalana que és diferent de la hispànica: “La historiografia catalana ha reflexionat més sobre ella mateixa que no la peninsular, molt més celebratòria i autoreivindicativa”.

Del 2006 al 2012, la revista se situa sota el paraigua de RBA, però ben aviat constaten que són dues cultures editorials dispars. Dissolen l’aliança, però sense amargors: el grup empresarial encara els distribueix, de manera que s’asseguren una presència sòlida a quiosc i llibreries (una fita més difícil del que podria semblar en primera instància). Amb tot, és la subscripció el que manté la revista, encara que sigui amb un tiratge modest de 5.000 exemplars.

Sobre el futur, Muñoz manifesta la voluntat de seguir tirant endavant aquesta raresa. Però se li nota una certa decepció en constatar “la pèrdua real del paper social dels historiadors”. Per això, conclou: “Si anem sempre amb els llums curts, no veurem el paisatge en tota la seva complexitat”.

Número especial de ‘L’Avenç’, amb l’ARA

L’Avenç ha editat un número commemoratiu pel seu 40è aniversari, en el qual recorda alguns textos fonamentals que han marcat la història de la publicació, com ara l’entrevista que es va fer a Josep Tarradellas amb motiu de la restauració de la Generalitat de Catalunya. El número es podrà adquirir amb l’ARA aquest cap de setmana, per un preu de 5 euros. La revista es fixa també en com ha evolucionat la relació entre Catalunya i Espanya, i ho fa a través d’autors com el desaparegut Pierre Vilar i els col·laboradors Eva Serra, Borja de Riquer i Joan B. Culla.