Què ens aporten les entrevistes a Rosa Peral?

Dimarts a la tarda a Y ahora Sonsoles d’Antena 3, el periodista de successos Carles Quílez presentava la seva entrevista a Rosa Peral des de la presó. La presentadora hi ficava cullerada mentre un psicòleg intentava treure conclusions del perfil de personalitat d’aquesta dona. L’endemà al matí, dimecres, Ricard Ustrell també l’entrevistava a Catalunya Ràdio. “Què vol denunciar?”, li preguntava només començar, com si el programa fos aliè als interessos de Peral i aquesta fos una oient més. Després de preguntar-li per la seva situació i l’impacte mediàtic del crim, Ustrell es justificava: “Hem vist sèries, hem vist documentals, però a vostè no l’havíem sentit”. Una afirmació molt simptomàtica de com els mitjans estan afrontant aquest cas. A Rosa Peral sí que la vam sentir: en el judici.

Tenim Rosa Peral tothora. A Catalunya especialment, l’exagent de la Guàrdia Urbana s’ha convertit en el nostre Daniel Sancho. L’espectacle informatiu ha començat a degenerar: periodistes ensarronats per directors de documental, experts en el cas enfrontats per les versions, tertúlies per alimentar el xou i l’acusada entrant per telèfon des de la presó per donar la seva versió.

La pregunta és: socialment, ¿què ens està aportant el crim de la Guàrdia Urbana? El cas Rosa Peral i la morbositat per analitzar la personalitat de la protagonista estan ocupant moltes hores en mitjans públics i privats. Periodísticament, ¿a què contribueix aquest enfocament morbós del cas? És espectacle. Reclam llaminer. Però les característiques del crim –qui va fer què o com és ella– el converteixen en un fet aïllat sense repercussions o beneficis per a la ciutadania. 

Morts o delictes, per exemple, vinculats a negligències mèdiques, al sistema educatiu o a violències d’origen estructural necessiten aprofundiment mediàtic perquè serveixen de control del nostre sistema social. El periodisme permet assenyalar els errors que s’han produït en casos concrets perquè la seva reparació suposarà un benefici social, una garantia de millora de les institucions perquè allò no es repeteixi. En el cas de Rosa Peral, el periodisme està perdent el temps en l’especulació morbosa. Està fallant en l’enfocament. En aquesta història hi ha difusió no consentida de fotos sexuals entre agents policials, un cas greu de pornovenjança de judici dubtós i sense garanties ni revisions dels protocols interns, masclisme flagrant en la gestió de les comissaries, agressivitat descontrolada en les detencions, morts de detinguts poc aclarides i ús de la violència física i psicològica en les relacions entre els seus agents... I tot això es va normalitzar dins de la Guàrdia Urbana. I aquí és on el periodisme hauria de posar l’atenció. En comprovar les garanties dels cossos policials del país. ¿Han extremat els controls en els seus mecanismes interns per garantir la seva professionalitat i la responsabilitat dels seus integrants? Això és important a nivell periodístic, i no si a Rosa Peral li molesta la sèrie de Netflix.