Aprenguem a comptar
Des de fa anys dedico gran part dels meus esforços professionals a l’avaluació de polítiques públiques. És una idea molt senzilla d’explicar, saber què guanyem amb cada euro públic gastat; però molt difícil de dur a la pràctica. Hi ha molt poques avaluacions de programes públics al nostre país. En part, perquè molts polítics no tenen interès que se sàpiga quins efectes reals tenen els seus projectes. Però, en gran mesura, per la senzilla raó que no tenim les dades per saber com treballa l’administració.
Com diuen a les escoles de negocis, el que no es pot mesurar no es pot millorar. I en el dia a dia de moltes administracions públiques són massa les activitats que no es mesuren. En molts programes de formació a aturats, no sabem, per començar, quanta gent hi participa, o si els que ho deixen pel camí és perquè han trobat feina o perquè simplement se n’han cansat. Tampoc es fa un seguiment de què passa amb moltes empreses que reben subvencions públiques, o es desconeix a què s’han destinat aquests diners. I un exemple que ens hem cansat de veure al llarg dels últims mesos: la pèssima gestió de les dades de la pandèmia. Les contradiccions entre les dades de casos, contagis i morts per coronavirus, reportades per comunitats autònomes i el mateix ministeri de Sanitat, generen confusió i desconfiança entre els ciutadans. Però també dificulten la presa de decisions. Per exemple, com que no es publica la incidència del virus per municipis, és molt complicat prendre mesures a nivell local.
No és un problema exclusiu de casa nostra. De fet, també en el marc del coronavirus, ho hem vist en països capdavanters de la gestió d’informació administrativa i l’avaluació de polítiques públiques. Al mateix Regne Unit, en les pitjors setmanes de la pandèmia, van haver de treure una pissarra i una calculadora per apuntar els tests positius i les morts, ja que el servei de salut pública no tenia capacitat per gestionar les dades. I fa pocs dies els casos van augmentar de cop en 16.000, ja que es va descobrir que no s’havien estat enregistrant perquè el full d’Excel on es recollien havia arribat al seu màxim de línies.
Els economistes Miguel Almunia i Pedro Rey-Biel van presentar la setmana passada, en un document d’Esade, una proposta de reforma per canviar la gestió de dades a Espanya. No puc més que aplaudir la iniciativa, que advoca per augmentar la transparència i la disponibilitat de les dades establint mecanismes de coordinació entre diferents nivells de l’administració i la contractació de personal especialitzat per gestionar-ho. Es tracta, en les seves pròpies paraules, d’un projecte de país, que ha de quedar al marge de conflictes polítics.
Aquesta proposta s’afegeix a les ja plantejades per altres entitats, com la mateixa Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef), que la setmana anterior plantejava implantar una estratègia nacional perquè l’administració comparteixi i utilitzi les dades i registres públics, i els investigadors en puguin fer ús. Això sí, vetllant en tot moment per mantenir la privacitat de la informació. En una línia molt similar, fa uns mesos institucions com Afi, Iseak, Ivie i KSNET vam presentar REDEV, una xarxa per a les bones pràctiques en avaluació, on plantejàvem la necessitat de crear un protocol de recollida de dades i informació per part de les diferents administracions que permetés millorar les polítiques i els programes públics.
Hi ha, per tant, una demanda clara de diferents entitats públiques i privades per gestionar millor les nostres dades. Comunitats com Navarra ja fa anys que tenen una llei d’avaluació de polítiques públiques, i Andalusia i Castella-la Manxa estan preparant les seves. Alhora, l’arribada dels fons europeus vinculats al Pla de Recuperació obligarà a avaluar com es gestionen. I la casa no es pot començar per la teulada. Per saber quin benefici real ens està donant cada euro públic cal primer començar a comptar.
