D’aquí cinc anys

Les últimes enquestes del CEO demostren que els blocs electorals estan més o menys estabilitzats. El cos de l’independentisme es manté ferm, malgrat els embats, i en canvi, la supermobilització unionista sembla que fa figa. Si tot plegat queda d’aquesta manera, seguirem davant d’un escenari estable, en el qual els actors hauran de dir-nos d’una vegada què es proposen fer. Viure en l’aporia retòrica de la independència està arribant als límits de la retòrica del ridícul. No podem seguir d’aquesta manera. És imprescindible que els electors del bloc independentista, dividit en tres grups, ERC, JxCat i la CUP, coneguem clarament quines són les propostes en allò que ens defineix com a bloc: la independència.

Durant les últimes setmanes veiem que ERC està desenvolupant una estratègia intel·ligent i ben planejada de situar-se en l’espai de l’autonomisme convergent, convençuda que guanyar les eleccions autonòmiques és el seu veritable únic objectiu. Això els permetria situar Brussel·les/Waterloo en el camp exclusivament simbòlic, i consolidaria l’equip republicà com l’únic amb capacitat de liderar l’espai majoritari del nacionalisme. No sorprèn, per tant, que les seves referències a la independència hagin esdevingut merament retòriques, que no hi hagi cap mena de concreció sobre el pla per assolir-la, que es parli de manera poc definida sobre l’eixamplament de la base social (una altra manera retòrica de dir que els tripartits amb formacions polítiques unionistes són sempre en l’agenda dels republicans) i que la moderació n’hagi esdevingut el mot d’ordre.

Junts per Catalunya té una situació més complexa, començant per la sopa de lletres, de sigles i d’iniciatives, nascudes a Barcelona, a Waterloo, o a tots dos llocs a la vegada. Mirar de saber qui hi mana és impossible, si és que hi mana algú. El president Torra no sembla que hi estigui gens a sobre. Hi ha qui ho agraeix. El president Puigdemont voldria ser-hi, però de fet no hi és. L’exili no ens és desconegut, i llegir la història que tant diuen que llegeixen alguns hauria de servir per conèixer, per treure conclusions sobre què va passar no fa pas tants anys amb el nacionalisme de l’interior i el de l’exterior, els consells polítics i tot el que en va penjar. La tossuderia solitària del president Tarradellas, i la manera com es va deixar estimar per Madrid en els moments definitius de la Transició, el van convertir en peça clau. Qui sap si la cosa anirà per aquí en algun altre moment. El que és clar, tanmateix, és que l’espai de JxCat s’està dissolent i desubicant a marxes forçades. De fet, alguns analistes indiquen que la baixada de JxCat és equivalent a la pujada de la CUP, la qual cosa voldria dir un canvi de posició en el mapa polític del país, on JxCat jugaria el paper radical que ERC havia jugat fins no fa gaire i que ja hem vist que ha anat diluint de mica en mica els últims temps. JxCat, la Crida, el PDECat han de decidir qui mana, cap on van i quina és la proposta. Si no, estan condemnats a anar declinant en tots els fronts electorals i derivant cap a una organització en crisi permanent. I ja sabem com acaben aquestes organitzacions: en el no res.

La CUP té el programa més clar de totes les formacions independentistes. No enganya a ningú. Això li permet esdevenir el reservori d’autenticitat de molts votants que, lluny del revolucionarisme i de l’estètica cupaire, consideren que són els únics que no juguen amb els mots. Votar-los és donar una lliçó als altres dos grups, i és forçar les coses perquè ningú no tingui la temptació de donar el braç de l’1-O a tòrcer. La CUP, però, ha de reflexionar i ha de decidir si vol ser el reservori d’autenticitat o posar-se al servei operatiu, hi insisteixo, operatiu i no retòric, de l’assoliment de la independència.

En definitiva, tots els partits, tots els líders, ens han de dir com ens veuen i com es veuen d’aquí cinc anys. En aquest sentit, la veu dels nostres presos polítics és fonamental. Comparteixen presó alguns dels polítics més preparats i amb més experiència del país. La seva altura moral, la profunditat del seu compromís, el coneixement de la vida política i intel·lectual dels Països Catalans, i sobretot el fet d’estar junts, els converteixen en el referent del qual anem tan mancats. La veu de la presó, a més, situa el conflicte amb Espanya en el punt precís en què es troba, a poques setmanes de l’inici de les celebracions dels quaranta anys de la Constitució del 78. Amb les costures constitucionals dinamitades des del mateix Tribunal Suprem, amb un Estat que ens vol sotmesos, nosaltres, els catalans independentistes, ¿com ens veiem d’aquí cinc anys? I què farem, quins plans tenim per arribar-hi?