Ara o mai: posem-nos a l’hora
Per fi som al 2016, l’any clau per a la reforma horària. Ara just fa dos anys, el 29 de gener del 2014, vam presentar la iniciativa ciutadana al CCCB. Han estat dos anys intensos i ja ningú dubta que hem aconseguit el més difícil: situar el debat en l’agenda social i política. L’èxit probablement ha estat delimitar a tres anys l’impuls ciutadà en el temps i renovar el frame posant les qüestions de salut com a principal motiu per fer efectiva la reforma horària. La percepció ciutadana que ens trobem en un canvi d’època també ajuda contra una herència absurda i inèdita.
En els darrers dies hem contemplat un debat força viu sobre els horaris escolars. Es tenen en compte tres models: la jornada partida (de 9 h a 12 h i de 15 h a 17 h), que respon a l’horari agrari i fabril del segle XX; la jornada intensiva (de 9 h a 14.30 h), generalitzada a l’Estat i a Catalunya als instituts públics, i, finalment, la compactada (de 9 h a 15 h), més semblant als models europeus propers. Des de la nostra perspectiva, cal preservar, a banda d’arguments pedagògics i de rendiment, el ritme circadiari. És a dir, que el dinar es produeixi quan toca: entre les 12 h i les 14 h. I no a hores intempestives, a partir de les 15 h. Per aquest motiu som partidaris de la jornada compactada —incloent el dinar en l’horari lectiu—, avançant els horaris d’extraescolars a la franja de 15 h a 19 h, de manera que evitem que els infants i adolescents siguin, sovint, moltes hores fora de casa. No sembla gaire decent que hi hagi adolescents fent esport més enllà de les 20 h o les 21 h. Es podrà obrir aquest meló sempre que els pares i les mares majoritàriament —i en totes aquelles feines que sigui possible— finalitzin la seva jornada laboral entre les 17 h i les 19 h. Insistim que la reforma horària només serà possible si la fem tots alhora.
I per a això cal iniciativa política. El Parlament de Catalunya serà un espai de referència. De fet, ja està donant exemple amb els horaris dels plens i les comissions amb la compactació, a partir de l’escurçament del temps per dinar al migdia (de 14 h a 15 h). Des de la Comissió d’Afers Institucionals (CAI) s’impulsarà la ponència conjunta. El departament de la Presidència del Govern serà l’altra referència, des del Consell Assessor per a la Reforma Horària (CARH) s’impulsaran les taules quadrangulars, que ens han de conduir als pactes sectorials en àmbits acceleradors tan importants com la feina, l’educació, l’administració, la cultura i l’oci i el comerç i el consum, així com la mobilitat. L’horitzó imminent és la formulació d’un acord d’acords: el Pacte Nacional per a la Reforma Horària, que, juntament amb la llei de l’ús del temps i una gran campanya institucional de sensibilització, ens ha d’ajudar a corregir el desgavell horari que heretem del franquisme. Vam fer transformacions o canvis d’hàbits impossibles amb el reciclatge, l’euro, el tabac o el cinturó del cotxe. Per què no podem fer-ho ara? L’homogeneïtzació que provoca la globalització juga a favor nostre. Mirar cap a una altra banda ens hauria de fer sentir ridículs.
Tenim algunes limitacions vinculades a la manca de competències. Serà complicat la regulació del prime time de les televisions privades espanyoles. D’altra banda, haurem de deixar a l’acord de patronals i sindicats una negociació col·lectiva promotora del canvi. Nosaltres apostem per un apèndix de l’acord interprofessional de Catalunya (AIC) que incorpori les gran parts de les 41 recomanacions del Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya i que orienti la negociació a partir d’uns criteris ben clars. També caldrà valorar com sortir de l’atzucac que ens provoca la suspensió de la llei catalana d’horaris comercials per part del TC. Depenem de nosaltres mateixos pel que fa als horaris de la funció pública, l’activitat educativa, la cultura i l’oci. La millor notícia seria que, amb el nou escenari polític a Espanya, la reforma horària també es fes un espai en l’agenda. El compromís dels programes electorals del 20-D ens hauria de fer ser moderadament optimistes.
Comença el compte enrere per al que els suecs van anomenar el Dia H, quan va canviar el sentit de circulació del trànsit de tot el país. Nosaltres l’anomenem Moment Zero. El debat és ara mateix com ha de ser, quin és el període més oportú i de quina manera aconseguirem que la ciutadania no senti la proposta com una imposició, sinó tot el contrari, una via per tenir més temps per a la lliure disposició.
Allà om vam començar, al CCCB, se celebra aquest febrer i març el cicle El nostre temps. Sis persones de referència en sis sessions per parlar sobre ritmes, acceleració, control, bé escàs, sobirania horària, etc. Aquest any serà intens. El 31 de desembre tanquem la iniciativa ciutadana tal com vam anunciar quan vam néixer. Ara o mai: posem-nos a l’hora!
