Perfil de l'entrenador d'Aràbia Saudita: Juan Antonio Pizzi

BarcelonaDos mundials i cap dels dos l’ha disputat amb el seu país. Per als amics és el Juanchi; per als de Tenerife, el Lagarto; per als culers, el Macanudo. Va començar la carrera de medicina abans de creure que podia guanyar-se la vida amb el futbol. En un xoc fortuït amb Bonano va perdre un ronyó als 18 anys, i allò semblava el final de la seva carrera. Doncs no: setze anys de jugador i tretze de tècnic demostren l’arrelada trajectòria futbolística de l’argentí. És un autèntic rodamon del futbol: l’Argentina, Mèxic, Espanya, Portugal, Xile, el Perú i ara l’Aràbia Saudita. El Mundial de França 98 el va disputar amb la selecció espanyola: era la selecció de la fúria. Creu que l’instint golejador és genètic. Retirat, va provar de fer de representant i també va estar a les categories inferiors del Barça, on va veure que Messi seria un crac, amb quinze anys. Graduat com a tècnic en la promoció de Guardiola i Luis Enrique, l’asturià consta entre els seus millors amics. A la banqueta, la seva imatge a la banda fa pensar en Pat Riley: americana, corbata, cabells llargs i gomina. Van Gaal és el tècnic de qui diu que ha après més. De Cruyff, amb qui es va creuar quan ell sortia del Barça, reconeix que és l’únic que et deia coses que sabies que eren mentida però te les creies. Del Valdano entrenador a Tenerife en recorda la seva capacitat de síntesi gramatical. A Mourinho, pel temps de convivència al Barça, el descriu com un simplificador de conceptes. Els seus equips tracten bé la pilota i visiten l’àrea rival, però procuren ser equilibrats. Veure el Barça actual li genera impotència: voldria fer el mateix amb els seus equips i no ho aconsegueix. Després de no aconseguir portar Xile al Mundial com a entrenador, l’Aràbia Saudita va donar-li una segona oportunitat i ell la va aprofitar.