La lliçó és que cal una arquitectura més flexible i adaptable
BarcelonaAquests dies de confinament, tothom ha compartit l’experiència de transformar casa seva per adaptar-la a les noves necessitats d’haver-hi de treballar, jugar i fins i tot fer-hi esport. En sortirem amb un millor coneixement de quins són els seus punts forts i quines les mancances, i segur que ens haurem convertit en ciutadans més conscients i més exigents. Avui hem volgut analitzar en un dossier com serà aquesta arquitectura post covid-19, tant pel que fa a les cases com a les oficines, els hospitals o el mateix carrer.
I en el que tots els arquitectes i experts consultats coincideixen és que haurà de ser més flexible. La rigidesa de moltes construccions, marcades per un disseny que condiciona el que es pot fer a cada lloc, que determina el que és una habitació per dormir, un estudi o una sala d’estar, ja no té sentit en un nou món en el qual en un moment les necessitats poden canviar. Els passadissos, que molta arquitectura moderna havia relegat, ara resulta que s’han convertit en un privilegi pel qual els nens han pogut córrer i jugar, els vells passejar-hi i els grans instal·lar-hi fins i tot un improvisat despatx. I els balcons, que fins fa poc eren un magatzem de trastos i bicicletes, ara són petites terrasses on es llegeix, es menja i es pren el sol. Tot s’aprofita, un racó del rebedor o l’ampit d’una finestra.
L’altura dels habitatges, la llum i la ventilació s’han convertit en elements centrals que caldrà revisar per a futures normatives de construcció que haurien d’evitar l’especulació, sí, però que ara s’han demostrat massa estrictes i poc adequades a les necessitats actuals. I això s’ha vist no només en l’habitatge particular, sinó també en les oficines, que s’hauran d’adaptar almenys de moment a la necessitat d’assegurar la distància social, amb espais més amplis i saludables; i, per descomptat, en els hospitals. La manera com els edificis sanitaris s’han adaptat per instal·lar UCIs fins i tot als vestíbuls, o per expandir-se a fora, en pavellons d’esports o de fira, és una prova d’aquesta necessitat de flexibilitat i adaptabilitat que caldrà tenir molt present en els projectes de futur.
I tot i que en bona part s’ha hagut d’improvisar, el que caldrà ara és preveure el que pugui passar en el futur. No marcant i limitant els usos sinó al contrari, obrint-los i preveient unes transformacions que fins i tot ara ens costa imaginar. Ens cal flexibilitat i una acció contundent i clara per fer millores i reformes que assegurin que els habitatges més desfavorits puguin gaudir també d’unes mínimes condicions de salubritat, llum i sortida a l’exterior. Caldrà dedicar-hi esforços i, si cal, passar per sobre de normatives o canviar-les de manera exprés. Per a això caldrà unitat política, decisió professional i pressió ciutadana.
